L’any 1.951 a un poble de Xina un nin que nomia Haichu jugava amb el seu gos Suki a la vorera d’un riu. En Haichu era pél roig, d’ulls verds i animat, el seu gos era de pel blanc i taques marrons, amb els ulls grocs.
De sobte en Suki va caure al riu, quan Haichu va anar a ajudar-lo, es varen xocar amb una porta molt gran i misteriosa de 2 metres de llarg. D’aquella porta va sortir una veu estranya, que va dir: Dues animes pures podran entrar! En Haichu i en Suki es miraren i decidiren entrar. Darrera d’arquelles portes sortia una boira de color verd i amb molta por tot dos seguiren endavant, quan la boira va desaparèixer sortiren unes flors gegants. N’hi havia de molts de colors, totes xerraven de les ànimes que havien arribat al seu món. Aquelles flors penjaven de la paret. A la dreta hi havia una cova d’on varen sortir uns homes mutants que duien a la reina Taikuna al seu tro.
La reina i els seus súbdits els varen mostrar el seu món, un lloc ple de vida, color i alegria. Hi havia dinosaures de l’època prehistòrica amb cames de tortuga, el coll llarg i tenien l’habilitat de volar amb unes ales de pell de llop, també tenien pues d’eriçó amb les que es defensaven.
En Suki va ensuma davall d’una pedra i una cosa estranya li va mossegar el nas. Uns dels mutants li va dir que era un Surikagu, un llangardaix meitat peix meitat girafa.
La reina odiava els Surikagus perquè ells sabien que la reina era malvada. Es va fer fosc i la reina se’n va anar a dormir. Mentre en Suki i en Haichu quedaren a dormir a la cova dels Surikagus, ells li varen contar al nin i el seu gos com era la reina. Tractava com a esclaus a tots els éssers vius d’aquell món, la reina de tots els animals les havia llevat la màgia i l’havia guardada a una caixa que no es podia obrir i estava amagada al bosc de la fantasia.
Al dia següent en Haichu i el seu gos varen anar al castell dels esclaus a on els havien dit els Surikagus. Després varen entrar-hi i varen veure com era aquella fàbrica de màgia poderosa. Tota la màgia que es feia allà dins era utilitzada per la reina per apoderar-se de tot l’univers.
En Haichu, en Suki i els nous amics varen fer un pla per alliberar la màgia i que tothom fos lliure i normal. El pla consistia en trobar la caixa màgica al bosc, a les 12h de la nit del dia següent.
Tothom es va posar en marxa. Caminant en Suki va ensumar un rastre que arribava a una llum molt blanca, la llum es dirigia a una petita cova dins un arbre, en Haichu va dir: que es això? Els Surikagus varen respondre que era la caixa màgica. Tots varen celebrar la feina que havien fet per aconseguir la seva llibertat. El vespre varen obrir la caixa i varen sortir molts de esperits que cridaven molt fort, perquè la reina s’havia mort.
En Haichu es va despertar, tot havia estat un somni!
Fi
dimarts, 18 de maig del 2010
LES GERMANES FADES MARIA I ÀNGELA, Xisca Miquel
Fa molt i molt de temps a un castell de vidre hi vivien dues fades mestres que nomien Àngela i Maria. Cada una tenia una egua voladora, na Perla i na Fina. Na Maria i n'Àngela feien feina a una escola de Sa Coma, a Mallorca
Un dia na Maria estava fent el dinar amb la seva mare i n'Àngela preparava feines per als alumnes de la seva classe. Na Maria va pujar cap a la seva habitació quan varen cridar per telèfon, va contestar i era el bruixot Francesc, el bruixot més dolent que hi havia al món i li va dir:
- Jo, el bruixot més poderós del món em vull casar amb ta mare! Sigui com sigui em casaré amb ella! I demà vendré a cercar-la perquè vengui amb mi al meu castell! No s’hi pot negar, sinó ja veureu totes.
Na Maria li va contestar. – Per què no deixes en pau a ma mare? Saps que ella mai es casarà amb tu. -
-Això ja veurem si és vera.- Li va contestar.
Na Maria els va dir a la seva mare i a n'Àngela el que passava. Varen pensar què podien fer i n'Àngela va dir: - Ja ho sé, demà tancarem el castell amb clau i amb els poders de la nostra màgia blindarem el castell per protegir-lo. Així ningú podrà entrar ni sortir del castell.-
Al dia següent na Maria i n'Àngela eren a fer feina i la mare havia quedat tota sola a casa. De cop va sentir un renou molt fort. Era el bruixot Francesc que havia romput el blindatge del castell i anava a per ella. Va entrar, va segrestar la mare i va endur-se-la al seu castell. Ella tenia molta de por, no sabia què fer però no va posar gaire resistència i se'n va anar amb el bruixot.
Quan n'Àngela i na Maria varen arribar a ca seva i no varen veure la seva mare varen quedar molt preocupades perquè creien que no la tornarien a veure mai més. Varen encendre el televisor i per les notícies de “TV fades i bruixes” varen dir:
- El bruixot Francesc celebrarà un gran casament amb la fada Paula.- Les dues germanes varen quedar molt sorpreses i varen dir:
- Hem d'anar a salvar la nostra mare!.-
Varen agafar els seus cavalls i varen volar fins al castell del bruixot, però com que el bruixot no volia que entrassin, no varen poder passar dins del castell. N'Àngela i na Maria varen tornar a la seva casa molt tristes.
Al matí següent na Maria va tenir una idea, se disfressarien de carteres per poder entrar i salvar sa mare i poder tornar juntes al castell. Però no va funcionar: Quan varen anar al castell del bruixot, els va descobrir tot d'una perquè el carter ja havia passat.
No es conformaven, així que anaren a l'ajuntament a avisar el batle i també la policia. Però no les creien, i ho varen haver de fer elles mateixes. Varen anar primer a una tenda de disfresses, i varen comprar una disfressa de policia i una altra de bruixa. Aquestes disfresses eren molt originals i n’Àngela i na Maria pareixien una policia i una bruixa de veres.
Al dia següent quan es varen aixecar, es varen disfressar per anar a salvar la seva mare. Quan varen arribar varen poder entrar al castell del bruixot Francesc, quan varen ser dintre es varen cambiar les disfresses: cada una es va posar la de l´altra. Després, varen seguir caminant i quan varen arribar on hi havia el bruixot es varen llevar les disfresses i varen dir:
-Ja ets nostre bruixot! Ja no et podràs escapar. Ha ha ha ha!-li varen dir n’Àngela i na Maria.
-Ah! Si creis que ja sóc vostre, doncs no, que us havíeu oblidat que jo ser fer màgia.- li va contestar el bruixot.
-Clar que no i per això hem duit això- va dir n´Àngela.
-No és posible! És la bolla dels somnis! No m’ho puc creure! Com l'heu aconseguida!- va cridar el bruixot.
- És clar! Només les fades les poden tenir; una cada família, i aquesta és la nostra- li varen contestar.
El bruixot es va enfadar, però les fades, molt llestes, es varen concentrar en la desaparició del bruixot i li varen tirar la bolla dels somnis, el bruixot va desaparèixer per complet. De seguida na Maria va córrer a treure la seva mare de l’habitació on estava tancada amb clau. Varen poder arribar al castell amb la seva mare. Estaven molt contentes per poder estar una altra vegada juntes i tranquil·les que el bruixot no les tornés a atacar, perquè havia desaparegut per sempre.
Des d’aquell dia n'Àngela i na Maria varen ser les fades més poderoses del món.
Final
Un dia na Maria estava fent el dinar amb la seva mare i n'Àngela preparava feines per als alumnes de la seva classe. Na Maria va pujar cap a la seva habitació quan varen cridar per telèfon, va contestar i era el bruixot Francesc, el bruixot més dolent que hi havia al món i li va dir:
- Jo, el bruixot més poderós del món em vull casar amb ta mare! Sigui com sigui em casaré amb ella! I demà vendré a cercar-la perquè vengui amb mi al meu castell! No s’hi pot negar, sinó ja veureu totes.
Na Maria li va contestar. – Per què no deixes en pau a ma mare? Saps que ella mai es casarà amb tu. -
-Això ja veurem si és vera.- Li va contestar.
Na Maria els va dir a la seva mare i a n'Àngela el que passava. Varen pensar què podien fer i n'Àngela va dir: - Ja ho sé, demà tancarem el castell amb clau i amb els poders de la nostra màgia blindarem el castell per protegir-lo. Així ningú podrà entrar ni sortir del castell.-
Al dia següent na Maria i n'Àngela eren a fer feina i la mare havia quedat tota sola a casa. De cop va sentir un renou molt fort. Era el bruixot Francesc que havia romput el blindatge del castell i anava a per ella. Va entrar, va segrestar la mare i va endur-se-la al seu castell. Ella tenia molta de por, no sabia què fer però no va posar gaire resistència i se'n va anar amb el bruixot.
Quan n'Àngela i na Maria varen arribar a ca seva i no varen veure la seva mare varen quedar molt preocupades perquè creien que no la tornarien a veure mai més. Varen encendre el televisor i per les notícies de “TV fades i bruixes” varen dir:
- El bruixot Francesc celebrarà un gran casament amb la fada Paula.- Les dues germanes varen quedar molt sorpreses i varen dir:
- Hem d'anar a salvar la nostra mare!.-
Varen agafar els seus cavalls i varen volar fins al castell del bruixot, però com que el bruixot no volia que entrassin, no varen poder passar dins del castell. N'Àngela i na Maria varen tornar a la seva casa molt tristes.
Al matí següent na Maria va tenir una idea, se disfressarien de carteres per poder entrar i salvar sa mare i poder tornar juntes al castell. Però no va funcionar: Quan varen anar al castell del bruixot, els va descobrir tot d'una perquè el carter ja havia passat.
No es conformaven, així que anaren a l'ajuntament a avisar el batle i també la policia. Però no les creien, i ho varen haver de fer elles mateixes. Varen anar primer a una tenda de disfresses, i varen comprar una disfressa de policia i una altra de bruixa. Aquestes disfresses eren molt originals i n’Àngela i na Maria pareixien una policia i una bruixa de veres.
Al dia següent quan es varen aixecar, es varen disfressar per anar a salvar la seva mare. Quan varen arribar varen poder entrar al castell del bruixot Francesc, quan varen ser dintre es varen cambiar les disfresses: cada una es va posar la de l´altra. Després, varen seguir caminant i quan varen arribar on hi havia el bruixot es varen llevar les disfresses i varen dir:
-Ja ets nostre bruixot! Ja no et podràs escapar. Ha ha ha ha!-li varen dir n’Àngela i na Maria.
-Ah! Si creis que ja sóc vostre, doncs no, que us havíeu oblidat que jo ser fer màgia.- li va contestar el bruixot.
-Clar que no i per això hem duit això- va dir n´Àngela.
-No és posible! És la bolla dels somnis! No m’ho puc creure! Com l'heu aconseguida!- va cridar el bruixot.
- És clar! Només les fades les poden tenir; una cada família, i aquesta és la nostra- li varen contestar.
El bruixot es va enfadar, però les fades, molt llestes, es varen concentrar en la desaparició del bruixot i li varen tirar la bolla dels somnis, el bruixot va desaparèixer per complet. De seguida na Maria va córrer a treure la seva mare de l’habitació on estava tancada amb clau. Varen poder arribar al castell amb la seva mare. Estaven molt contentes per poder estar una altra vegada juntes i tranquil·les que el bruixot no les tornés a atacar, perquè havia desaparegut per sempre.
Des d’aquell dia n'Àngela i na Maria varen ser les fades més poderoses del món.
Final
EL MÓN DELS SOMNIS, Denisse Sanchez
A Panamà vivia na Clara, tenia deu anys, el que més li agradava era nedar, cada dia anava a nedar a la platja.
Un capvespre quan tornava de la platja, na Clara es va posar molt contenta quan va veure que la seva padrina havia tornat del seu viatge.
Com sempre li havia portat un regal. Aquesta vegada el regal era molt especial, era pols de somnis. La padrina li va explicar que amb aquella pols, els somnis es feien realitat. Abans d’anar al llit havia de pensar un desig i després s'havia de posar una mica de la pols de somni a la punta de la llengua i a dormir.
Na Clara somniava que nedava amb les balenes, ja que molt sovint quan nedava a la platja les veia passar quan anaven a cercar les aigües càlides del sud.
Aquell vespre na Clara va pensar en el seu desig i xupa una mica de la pols daurada. Estava molt cansada i es va quedar dormida tot d’una.
Quan va obrir els ulls no s’ho podia creure estava damunt una balena. Juntes varen començar un viatge per tot el món. Varen veure illes meravelloses, muntanyes de neu, animals marins de tota casta, fins i tot varen nedar en aigües gelades i càlides.
Va ser allà on na Clara i la balena varen veure una llum preciosa. Es varen acostar i mirant al fons es varen capficar fins a la part més profunda de l'oceà. Allà na Clara va agafar una enorme copinya amb una preciosa perla que brillava molt.
Just en aquell moment na Clara es va despertar i va pensar: Ha estat un somni?
En aquell moment la perla brillava devora del seu coixí.
Fi
Un capvespre quan tornava de la platja, na Clara es va posar molt contenta quan va veure que la seva padrina havia tornat del seu viatge.
Com sempre li havia portat un regal. Aquesta vegada el regal era molt especial, era pols de somnis. La padrina li va explicar que amb aquella pols, els somnis es feien realitat. Abans d’anar al llit havia de pensar un desig i després s'havia de posar una mica de la pols de somni a la punta de la llengua i a dormir.
Na Clara somniava que nedava amb les balenes, ja que molt sovint quan nedava a la platja les veia passar quan anaven a cercar les aigües càlides del sud.
Aquell vespre na Clara va pensar en el seu desig i xupa una mica de la pols daurada. Estava molt cansada i es va quedar dormida tot d’una.
Quan va obrir els ulls no s’ho podia creure estava damunt una balena. Juntes varen començar un viatge per tot el món. Varen veure illes meravelloses, muntanyes de neu, animals marins de tota casta, fins i tot varen nedar en aigües gelades i càlides.
Va ser allà on na Clara i la balena varen veure una llum preciosa. Es varen acostar i mirant al fons es varen capficar fins a la part més profunda de l'oceà. Allà na Clara va agafar una enorme copinya amb una preciosa perla que brillava molt.
Just en aquell moment na Clara es va despertar i va pensar: Ha estat un somni?
En aquell moment la perla brillava devora del seu coixí.
Fi
N’ADRIÀ I NA MARTA AL PAÍS DE LES LLEPOLIES, Mª Anageles Godoy
Hi havia una vegada dos germans que es deien Adrià i Marta. Ell era ros i alt. Ella era castanya i prima. Anaven a escola al CP Norai, n’Adrià feia 5è i na Marta 3r. Eren molt bons nins però quan estaven junts sempre es barallaven.
Un dia, els seus pares se n’anaren a comprar i, quan varen tornar, varen trobar n’Adrià i na Marta que s’estaven barallant. La mare estava molt enfadada i va dir-los: “Idò ara estareu castigats!” i els va posar un càstig: “Ara no sortireu de la vostra habitació en tot el dia”. La mare volia que els seus fills aprenguessin a estar junts sense que es barallessin.
N’Adrià i na Marta estaven trists i avorrits a la seva habitació. Ja se’n penedien d’haver-se barallat. –Un dissabte més castigats. Quin pal!- pensava n’Adrià. Na Marta va decidir fer les paus amb el seu germà i va dir-li:
-Per què no intentam fer qualque cosa per no avorrir-nos?-
-D’acord.- Va contestar- Per què no miram la televisió? Això no ens ho han prohibit-
A continuació, na Marta va agafar el comandament, va encendre la televisió i no donaven res potable, tot el que feien eren avorrits programes del cor: “Sálvame”, “El diario de Patricia”, etc. Però, de cop i volta, trobaren unes imatges interessants en un canal que no sabien que existís. El canal es deia “fantasy channel”. Era molt estrany perquè ni n’Adrià ni na Marta n’havien sentit parlar mai d’aquest canal. Les imatges no eren de dibuixos animats, sinó que eren molt reals i mostraven un lloc meravellós, ple de llepolies. De fet, tot estava fet de llepolies: les cases, les carreteres, les aceres del carrer,...
N’Adrià i na Marta quedaren tan fascinats per les imatges que s’acostaren molt a la televisió i na Marta es va acostar tant que va caure i, sense esperar-ho, va entrar dins la pantalla de la televisió. N’Adrià, en veure que la seva germana havia entrat a la televisió, va anar a darrera ella. Ara tots dos eren al país de les llepolies!
Primer de tot, na Marta i n’Adrià varen començar a menjar fins que quedaren ben plens. Menjaren tot tipus de dolços i llepolies: donuts, regalims, pica-pica, xups, ensaïmades, croissants de xocolata, ... Quan quedaren ben tips decidiren passejar per aquell lloc meravellós. Primer, pensaren que no hi vivia ningú en aquell lloc però decidiren entrar a una de les cases fetes de núvols roses i es trobaren amb dos nins més o manco de la seva edat. Primer, n’Adrià i na Marta s’espantaren però aquells nins els digueren –No us aneu! Quedar-vos a jugar amb nosaltres- I així ho feren.
Aquells nins es deien Confit i Maduixeta i anaven a una escola que es deia CP Púding. També feien 5è i 3r però, a diferència de n’Adrià i na Marta no es barallaven mai, i els seus pares no els castigaven mai..
Després d’haver jugat molt de temps amb aquells nins, na Marta i n’Adrià tenien ganes de tornar a casa i els demanaren a en Confit i na Maduixeta com podien fer-ho per tornar a casa i sortir de la televisió. Ells els varen acompanyar al lloc per on havien entrat i s’acomiadaren. Na Marta i n’Adrià passaren per una porta invisible i sortiren a la seva habitació.
Na Marta i n’Adrià eren molt amics ara i decidiren no tornar-se a barallar mai més, com els seus amics del país de les llepolies, així la mare no els tornaria a castigar mai més.
Final
Un dia, els seus pares se n’anaren a comprar i, quan varen tornar, varen trobar n’Adrià i na Marta que s’estaven barallant. La mare estava molt enfadada i va dir-los: “Idò ara estareu castigats!” i els va posar un càstig: “Ara no sortireu de la vostra habitació en tot el dia”. La mare volia que els seus fills aprenguessin a estar junts sense que es barallessin.
N’Adrià i na Marta estaven trists i avorrits a la seva habitació. Ja se’n penedien d’haver-se barallat. –Un dissabte més castigats. Quin pal!- pensava n’Adrià. Na Marta va decidir fer les paus amb el seu germà i va dir-li:
-Per què no intentam fer qualque cosa per no avorrir-nos?-
-D’acord.- Va contestar- Per què no miram la televisió? Això no ens ho han prohibit-
A continuació, na Marta va agafar el comandament, va encendre la televisió i no donaven res potable, tot el que feien eren avorrits programes del cor: “Sálvame”, “El diario de Patricia”, etc. Però, de cop i volta, trobaren unes imatges interessants en un canal que no sabien que existís. El canal es deia “fantasy channel”. Era molt estrany perquè ni n’Adrià ni na Marta n’havien sentit parlar mai d’aquest canal. Les imatges no eren de dibuixos animats, sinó que eren molt reals i mostraven un lloc meravellós, ple de llepolies. De fet, tot estava fet de llepolies: les cases, les carreteres, les aceres del carrer,...
N’Adrià i na Marta quedaren tan fascinats per les imatges que s’acostaren molt a la televisió i na Marta es va acostar tant que va caure i, sense esperar-ho, va entrar dins la pantalla de la televisió. N’Adrià, en veure que la seva germana havia entrat a la televisió, va anar a darrera ella. Ara tots dos eren al país de les llepolies!
Primer de tot, na Marta i n’Adrià varen començar a menjar fins que quedaren ben plens. Menjaren tot tipus de dolços i llepolies: donuts, regalims, pica-pica, xups, ensaïmades, croissants de xocolata, ... Quan quedaren ben tips decidiren passejar per aquell lloc meravellós. Primer, pensaren que no hi vivia ningú en aquell lloc però decidiren entrar a una de les cases fetes de núvols roses i es trobaren amb dos nins més o manco de la seva edat. Primer, n’Adrià i na Marta s’espantaren però aquells nins els digueren –No us aneu! Quedar-vos a jugar amb nosaltres- I així ho feren.
Aquells nins es deien Confit i Maduixeta i anaven a una escola que es deia CP Púding. També feien 5è i 3r però, a diferència de n’Adrià i na Marta no es barallaven mai, i els seus pares no els castigaven mai..
Després d’haver jugat molt de temps amb aquells nins, na Marta i n’Adrià tenien ganes de tornar a casa i els demanaren a en Confit i na Maduixeta com podien fer-ho per tornar a casa i sortir de la televisió. Ells els varen acompanyar al lloc per on havien entrat i s’acomiadaren. Na Marta i n’Adrià passaren per una porta invisible i sortiren a la seva habitació.
Na Marta i n’Adrià eren molt amics ara i decidiren no tornar-se a barallar mai més, com els seus amics del país de les llepolies, així la mare no els tornaria a castigar mai més.
Final
EL CONTE PREFERIT D’EN MAX, Jose Manuel Jimenez
Hi havia una vegada un nin anomenat Max de nou anys al qui li encantaven les històries misterioses que el seu avi li contava. La història que més li agradava comença així.
En Pau un nin d’onze anys vivia amb els seus pares a una barraca petita dins el bosc.
Un dia un llop i una guineu arribaren furiosos i es dedicaren a destruir tot el que es trobaven al seu pas i mataren els pares del nin.
En Pau sense més remei, amb els ulls plens de llàgrimes va haver de fugir abans que el descobrissin. I així entre sanglots començar a córrer sense mirar al darrere. Va córrer i córrer fins no saber on es trobava. Quasi era fosc, s’escoltaven molts de sorolls i alguns animals com llops, corbs i mussols. Tenia tanta por que seguia caminant i caminant dins l’obscuritat. Ja estava cansat i devora d’un gran salze es va dormir.
Al dia següent quan despertà, va veure enfora un castell. Sense pensar-ho s’atracà molt aterrat i descobrir que allà vivia una família de gegants, en Pau tenia tanta gana que no dubtà en entrar a cercar alguna cosa per dur-se’n a la boca i molt trist va caminar per l’immens castell fins que trobà la cuina.
Allà trobà dos gegantets i molt amables li preguntaren: –Qui ets? En Pau s’aborronà i els contà la seva història.
Els gegants li prepararen un gran banquet, l’acolliren com un més de la família i li advertiren del perill que corria al bosc. En Pau es sentia més tranquil i protegit, però al mateix temps sentia la necessitat de venjar als seus pares. Els gegants veient la valentia d’en Pau decidiren ajudar-lo i li varen transmetre una força sobrehumana.
En Pau transformat va sortir a cercar als malvats. A la fi en Pau els va trobar i amb aquells poders va acabar amb ells ràpidament. Desprès va tornar a la barraca on eren els cossos dels seus pares sense vida. En Pau va utilitzar els poders per tornar-les la vida, no va ésser fàcil, però tant ho desitjava que ho va aconseguir, finalment els va tornar la vida. Fou una cosa meravellosa, en Pau ple de felicitat i goig va tornar al castell per contar la seva aventura els gegants. Els gegants es sentiren molt orgullosos. En Pau els va agrair el que havien fet per ell i la seva família.
A en Max li encantava aquesta història i mai no es cansava d’escoltar-la una i altra vegada, i el seu avi gaudia de veure’l bocabadat.
Fi
En Pau un nin d’onze anys vivia amb els seus pares a una barraca petita dins el bosc.
Un dia un llop i una guineu arribaren furiosos i es dedicaren a destruir tot el que es trobaven al seu pas i mataren els pares del nin.
En Pau sense més remei, amb els ulls plens de llàgrimes va haver de fugir abans que el descobrissin. I així entre sanglots començar a córrer sense mirar al darrere. Va córrer i córrer fins no saber on es trobava. Quasi era fosc, s’escoltaven molts de sorolls i alguns animals com llops, corbs i mussols. Tenia tanta por que seguia caminant i caminant dins l’obscuritat. Ja estava cansat i devora d’un gran salze es va dormir.
Al dia següent quan despertà, va veure enfora un castell. Sense pensar-ho s’atracà molt aterrat i descobrir que allà vivia una família de gegants, en Pau tenia tanta gana que no dubtà en entrar a cercar alguna cosa per dur-se’n a la boca i molt trist va caminar per l’immens castell fins que trobà la cuina.
Allà trobà dos gegantets i molt amables li preguntaren: –Qui ets? En Pau s’aborronà i els contà la seva història.
Els gegants li prepararen un gran banquet, l’acolliren com un més de la família i li advertiren del perill que corria al bosc. En Pau es sentia més tranquil i protegit, però al mateix temps sentia la necessitat de venjar als seus pares. Els gegants veient la valentia d’en Pau decidiren ajudar-lo i li varen transmetre una força sobrehumana.
En Pau transformat va sortir a cercar als malvats. A la fi en Pau els va trobar i amb aquells poders va acabar amb ells ràpidament. Desprès va tornar a la barraca on eren els cossos dels seus pares sense vida. En Pau va utilitzar els poders per tornar-les la vida, no va ésser fàcil, però tant ho desitjava que ho va aconseguir, finalment els va tornar la vida. Fou una cosa meravellosa, en Pau ple de felicitat i goig va tornar al castell per contar la seva aventura els gegants. Els gegants es sentiren molt orgullosos. En Pau els va agrair el que havien fet per ell i la seva família.
A en Max li encantava aquesta història i mai no es cansava d’escoltar-la una i altra vegada, i el seu avi gaudia de veure’l bocabadat.
Fi
LA GRAN AVENTURA DE’N MANEL I NA XISCA, Damiá Capo
En Manel i na Xisca eren uns germans que vivien a Xina. Un dissabte de l’any 1888 varen planejar una excursió sense mapa. Varen començar a caminar per un gran bosc en el qual els arbres pareixia que tocaven el cel.
Quan se varen adonar eren molt enfora de casa seva, no sabien a on eren i es varen espantar molt. Na Xisca que era la mes petita tenia molta por, s’havien perdut!.
Caminant, caminant, varen veure una casa molt gran i bonica, s’hi varen atracar i varen tocar a la porta: “toc toc” i els va obrir un home que pareixia una bona persona. Li varen explicar el que els havia passat i aquell bon home els va deixar passar la nit a ca seva i els va presentar a la seva filla Akiro que tenia la mateixa edat de na Xisca i es varen fer amics amb ella. En Manel i na Xisca varen jugar amb ella i s’ho varen passar molt bé, fins i tot se varen oblidar de que s'havien perdut.
Al dia següent el pare de n’Akiro els va acompanyar al poble i va cercar la seva casa per poder explicar a la mare dels nens el que havia passat. Quan la mare els va veure arribar, va començar a plorar d’alegria pensava que ja no els tornaria a veure mai més en la vida, afortunadament aquell bon home els va salvar.
La mare d’en Manel i na Xisca va quedar molt agraïda al senyor i com que els nens s'havien fet amics.
Després d’aquella aventura sempre varen tenir contacte i anaven a passar algun cap de setmana a casa de n’Akiro i allò es va convertir en una gran amistat.
Així va acabar la seva aventura i des d’aquell dia sempre duien un mapa i una brúixola a la motxilla.
Fi
Quan se varen adonar eren molt enfora de casa seva, no sabien a on eren i es varen espantar molt. Na Xisca que era la mes petita tenia molta por, s’havien perdut!.
Caminant, caminant, varen veure una casa molt gran i bonica, s’hi varen atracar i varen tocar a la porta: “toc toc” i els va obrir un home que pareixia una bona persona. Li varen explicar el que els havia passat i aquell bon home els va deixar passar la nit a ca seva i els va presentar a la seva filla Akiro que tenia la mateixa edat de na Xisca i es varen fer amics amb ella. En Manel i na Xisca varen jugar amb ella i s’ho varen passar molt bé, fins i tot se varen oblidar de que s'havien perdut.
Al dia següent el pare de n’Akiro els va acompanyar al poble i va cercar la seva casa per poder explicar a la mare dels nens el que havia passat. Quan la mare els va veure arribar, va començar a plorar d’alegria pensava que ja no els tornaria a veure mai més en la vida, afortunadament aquell bon home els va salvar.
La mare d’en Manel i na Xisca va quedar molt agraïda al senyor i com que els nens s'havien fet amics.
Després d’aquella aventura sempre varen tenir contacte i anaven a passar algun cap de setmana a casa de n’Akiro i allò es va convertir en una gran amistat.
Així va acabar la seva aventura i des d’aquell dia sempre duien un mapa i una brúixola a la motxilla.
Fi
ZOMBI ATACA, Stephano Nadine
El 31 d’octubre de l’any 1451 era halloween a Paris.
Tots els nins anaven per les cases demanant llepolies però els morts ressuscitaven i atacaven tot Paris.
La gent tenia por i s’amagava. Algunes persones no eren atacades però d’altres si.
Alguns dels supervivents eren Kevin, Facu, Raul i Paul. Aquests homes volien ajudar la gent però necessitaven alguna cosa.
Cercant, cercant, trobaren unes cordes i farmacioles per curar-se’n les ferides.
Amb les cordes començaren l’atac i derrotaren a tots els zombis menys un, en Tanc.
En Tanc, era el rei zombi, era molt fort i poderós, tant que ni el Kevin, Facu, Raul i Paul no pogueren amb ell. Però , quan l’esperança ja pareixia que estava perduda, va aparèixer un grup de gent que havia resistit i entre tots, aconseguiren derrotar en Tanc. En tanc i tots els altres Zombis es varen desintegrar i desapareixer d'aquelles terres per sempre.
Avui dia, Paris no es governat pel rei Tanc ni pels seus zombis, si no que és un lloc on la gent viu pacíficament.
Fou així, com va acabar de contar que la resistència i aquell grup d’homes valents salvaren Paris dels zombis aquell halloween de 1451.
Tots els nins anaven per les cases demanant llepolies però els morts ressuscitaven i atacaven tot Paris.
La gent tenia por i s’amagava. Algunes persones no eren atacades però d’altres si.
Alguns dels supervivents eren Kevin, Facu, Raul i Paul. Aquests homes volien ajudar la gent però necessitaven alguna cosa.
Cercant, cercant, trobaren unes cordes i farmacioles per curar-se’n les ferides.
Amb les cordes començaren l’atac i derrotaren a tots els zombis menys un, en Tanc.
En Tanc, era el rei zombi, era molt fort i poderós, tant que ni el Kevin, Facu, Raul i Paul no pogueren amb ell. Però , quan l’esperança ja pareixia que estava perduda, va aparèixer un grup de gent que havia resistit i entre tots, aconseguiren derrotar en Tanc. En tanc i tots els altres Zombis es varen desintegrar i desapareixer d'aquelles terres per sempre.
Avui dia, Paris no es governat pel rei Tanc ni pels seus zombis, si no que és un lloc on la gent viu pacíficament.
Fou així, com va acabar de contar que la resistència i aquell grup d’homes valents salvaren Paris dels zombis aquell halloween de 1451.
L’AVENTURA D’EN MIQUEL ÀNGEL I NA VICTÒRIA, Miquel Angel Sans
Això era i no era un nin que es deia Miquel Àngel i una nina que nomia Victòria. Anaven a classe junts i eren molt amics. En Miquel Àngel era fort i valent i na Victòria era llesta i àgil.
Un dia, a la classe, va sorgir una conversa sobre llocs meravellosos del món. Els alumnes feien les seves aportacions i es va parlar de la muralla xinesa, del Machu Picchu, del Crist Redentor del Brasil, del Coliseu Romà, etc. Però na Victòria va recordar que una vegada havia llegit d’una cova de Nova Zelanda que estava plena de cucs lluminosos i va comentar-ho al mestre. El mestre, que es deia Mateu, se’n va riure d’ella dient que això no existia, que devien ser imaginacions seves. Ella es va sentir trista i dolguda perquè ho sabia ben cert que existia aquell lloc.
Quan va ser hora de tornar a casa, na Victòria va explicar a en Miquel Àngel que era ben de veres que existia aquella cova de Nova Zelanda i que estava disposta a demostrar-ho al seu mestre.
- Per què no m’acompanyes a fer un viatge?- li va dir a en Miquel Àngel.
- I a on vols anar?- li va contestar.
- Anem a voltar pel món fins que arribem a Nova Zelanda!- va dir ella tota entusiasmada.- Allà cercarem la cova dels cucs lluminosos i podré aconseguir proves per mostrar-li al mestre Mateu.
- D’acord- va dir ell- Quan vols que comencem el nostre viatge?
- Demà mateix. Avui vespre farem la bossa i demà al matí agafarem l’autobús cap a l’aeroport. Què et sembla?
I així ho feren. L’endemà partiren els dos amics cap a l’aeroport i, quan varen veure dos viatgers alemanys que estaven despistats, tragueren la roba de les seves maletes i s’hi ficaren dintre .
Al cap d’unes vuit hores, sense saber on havien anat a parar, algú va obrir les maletes. Quin esglai que se’n dugueren aquells alemanys! En Miquel Àngel i na Victòria arrencaren a córrer i aconseguiren escapar. Ara, havien de saber a quin lloc del món eren. El primer que deduïren fou que eren a un hotel i, en sortir d’aquest, varen començar a veure animalons de tot tipus: mones, lleons, girafes,... Eren a l’Àfrica! Això estava ben clar!
Ara ja eren a Àfrica però encara havien d’arribar a Nova Zelanda per trobar la cova dels cucs que feien llum. Havien d’arribar fins a la vora del mar per agafar un vaixell que els portaria cap allà. Després de caminar moltes hores, en Miquel Àngel i na Victòria començaven a estar molt cansats. Na Victòria, que era la que tenia les idees, va pensar que els convenia caçar qualque animal de per allà. –Ja ho sé!- Va dir na Victòria- Caçarem una girafa, que per aquí n’hi ha moltes. I així fou: s’acostaren a un grup de girafes i, en Miquel Àngel, que era fort i ràpid, va treure una corda de la motxilla i va caçar una de les girafes més altes i fortes. Després, tots dos pujaren a la seva esquena i seguiren el seu viatge cap a la mar.
Al cap d’unes hores, arribaren a la costa. Allà hi havia un vaixell que estava apunt de partir cap a Nova Zelanda. Na Victòria no es podia creure la sort que tenien. -Què bé! Aviat arribarem a la cova.- L’únic problema que tenien ara és que no sabien com pujar al vaixell però, com que na Victòria era molt llesta, se li va ocórrer una altra idea- Podem utilitzar el coll de la girafa per pujar al vaixell!- I així ho feren. Deixaren la girafa a Àfrica i ells partiren amb el vaixell cap a Nova Zelanda.
Havien passat unes nou hores i el viatge amb el vaixell semblava tranquil, però, de cop i volta, sentiren un renou molt fort. En Miquel Àngel i na Victòria guaitaren a veure què passava. No varen tenir temps de mirar quan una balena se’ls va empassar. Primer de tot, eren a la boca de la balena, després la seva llengua els va empènyer cap a l’estómac. –I ara què farem?- es demanaven. Na Victòria, com sempre, va tenir una idea: Va recordar que duia un encenedor a la butxaca. En Miquel Àngel el va agafar i va començar a cremar la panxa de la balena i li va fer tant de mal que aquesta es va posar a vomitar. En un tres i no res eren defora de la balena i una ona molt forta els va portar fins a la vorera d’una platja preciosa. Ja som a Nova Zelanda!- digueren contents.
Després de caminar una bona estona varen trobar una cova. Na Victòria tenia l’esperança que fos la cova que havia estat cercant i, efectivament, en entrar-hi, va adonar-se’n que sí que ho era. Era un lloc màgic i sorprenent. Semblava que la realitat i la fantasia es mesclaven. Els cucs de llum il·luminaven tota la cova d’un color entre blau i verd. Era tot un espectacle. Na Victòria no hi cabia d’alegria. En Miquel Àngel va fer unes fotografies per mostrar-les al mestre Mateu i na Victòria va ficar una grapada d’aquells cuquets màgics dintre d’un pot. Aquesta seria la prova definitiva.
Quan tornaren a l’escola, en Miquel Àngel i na Victòria contaren la seva aventura als seus companys i al mestre, i també mostraren les fotografies i els cucs. El mestre va reconèixer que s’havia equivocat i se les va arreglar per esbrinar el nom d’aquella cova. Es deia “Cova de Waitomo” i existia de veritat.
Final
Un dia, a la classe, va sorgir una conversa sobre llocs meravellosos del món. Els alumnes feien les seves aportacions i es va parlar de la muralla xinesa, del Machu Picchu, del Crist Redentor del Brasil, del Coliseu Romà, etc. Però na Victòria va recordar que una vegada havia llegit d’una cova de Nova Zelanda que estava plena de cucs lluminosos i va comentar-ho al mestre. El mestre, que es deia Mateu, se’n va riure d’ella dient que això no existia, que devien ser imaginacions seves. Ella es va sentir trista i dolguda perquè ho sabia ben cert que existia aquell lloc.
Quan va ser hora de tornar a casa, na Victòria va explicar a en Miquel Àngel que era ben de veres que existia aquella cova de Nova Zelanda i que estava disposta a demostrar-ho al seu mestre.
- Per què no m’acompanyes a fer un viatge?- li va dir a en Miquel Àngel.
- I a on vols anar?- li va contestar.
- Anem a voltar pel món fins que arribem a Nova Zelanda!- va dir ella tota entusiasmada.- Allà cercarem la cova dels cucs lluminosos i podré aconseguir proves per mostrar-li al mestre Mateu.
- D’acord- va dir ell- Quan vols que comencem el nostre viatge?
- Demà mateix. Avui vespre farem la bossa i demà al matí agafarem l’autobús cap a l’aeroport. Què et sembla?
I així ho feren. L’endemà partiren els dos amics cap a l’aeroport i, quan varen veure dos viatgers alemanys que estaven despistats, tragueren la roba de les seves maletes i s’hi ficaren dintre .
Al cap d’unes vuit hores, sense saber on havien anat a parar, algú va obrir les maletes. Quin esglai que se’n dugueren aquells alemanys! En Miquel Àngel i na Victòria arrencaren a córrer i aconseguiren escapar. Ara, havien de saber a quin lloc del món eren. El primer que deduïren fou que eren a un hotel i, en sortir d’aquest, varen començar a veure animalons de tot tipus: mones, lleons, girafes,... Eren a l’Àfrica! Això estava ben clar!
Ara ja eren a Àfrica però encara havien d’arribar a Nova Zelanda per trobar la cova dels cucs que feien llum. Havien d’arribar fins a la vora del mar per agafar un vaixell que els portaria cap allà. Després de caminar moltes hores, en Miquel Àngel i na Victòria començaven a estar molt cansats. Na Victòria, que era la que tenia les idees, va pensar que els convenia caçar qualque animal de per allà. –Ja ho sé!- Va dir na Victòria- Caçarem una girafa, que per aquí n’hi ha moltes. I així fou: s’acostaren a un grup de girafes i, en Miquel Àngel, que era fort i ràpid, va treure una corda de la motxilla i va caçar una de les girafes més altes i fortes. Després, tots dos pujaren a la seva esquena i seguiren el seu viatge cap a la mar.
Al cap d’unes hores, arribaren a la costa. Allà hi havia un vaixell que estava apunt de partir cap a Nova Zelanda. Na Victòria no es podia creure la sort que tenien. -Què bé! Aviat arribarem a la cova.- L’únic problema que tenien ara és que no sabien com pujar al vaixell però, com que na Victòria era molt llesta, se li va ocórrer una altra idea- Podem utilitzar el coll de la girafa per pujar al vaixell!- I així ho feren. Deixaren la girafa a Àfrica i ells partiren amb el vaixell cap a Nova Zelanda.
Havien passat unes nou hores i el viatge amb el vaixell semblava tranquil, però, de cop i volta, sentiren un renou molt fort. En Miquel Àngel i na Victòria guaitaren a veure què passava. No varen tenir temps de mirar quan una balena se’ls va empassar. Primer de tot, eren a la boca de la balena, després la seva llengua els va empènyer cap a l’estómac. –I ara què farem?- es demanaven. Na Victòria, com sempre, va tenir una idea: Va recordar que duia un encenedor a la butxaca. En Miquel Àngel el va agafar i va començar a cremar la panxa de la balena i li va fer tant de mal que aquesta es va posar a vomitar. En un tres i no res eren defora de la balena i una ona molt forta els va portar fins a la vorera d’una platja preciosa. Ja som a Nova Zelanda!- digueren contents.
Després de caminar una bona estona varen trobar una cova. Na Victòria tenia l’esperança que fos la cova que havia estat cercant i, efectivament, en entrar-hi, va adonar-se’n que sí que ho era. Era un lloc màgic i sorprenent. Semblava que la realitat i la fantasia es mesclaven. Els cucs de llum il·luminaven tota la cova d’un color entre blau i verd. Era tot un espectacle. Na Victòria no hi cabia d’alegria. En Miquel Àngel va fer unes fotografies per mostrar-les al mestre Mateu i na Victòria va ficar una grapada d’aquells cuquets màgics dintre d’un pot. Aquesta seria la prova definitiva.
Quan tornaren a l’escola, en Miquel Àngel i na Victòria contaren la seva aventura als seus companys i al mestre, i també mostraren les fotografies i els cucs. El mestre va reconèixer que s’havia equivocat i se les va arreglar per esbrinar el nom d’aquella cova. Es deia “Cova de Waitomo” i existia de veritat.
Final
MISTERILAND, Josep Villamajor
Cada any a Misteriland es celebra una festa molt misteriosa, on la gent es disfressa de fantasmes i de monstres. És realment terrorífic, fa molta por. Aquesta festa representa el descobriment de la ciutat que va fer en Landmister fa més de 500 anys. En Landmister va sofrir moltes aventures de por i misteri el dia que va descobrir la ciutat.
Fa molts d’anys un nin de 9 anys que nomia Landmister, li agradaven molt les aventures i descobrir coses noves. Ell, juntament amb els seus pares, vivia a un petit poblet als peus d’una muntanya. El seu pare era arqueòleg i a en Landmister li agradava molt aquesta feina. Pensava que de gran volia ser com ell.
Un dia va sentir al seu pare que li deia a la seva mare que anirien d’expedició a la muntanya per estudiar-la. En Landmister tot il·lusionat li demanà si ell hi podia anar, però el seu pare li digué que no perquè era massa petit i aquella missió era molt perillosa. En Landmister se’n va anar a la seva habitació molt trist, però va pensar que no quedaria a casa i ho va preparar tot per sortir per la finestra i seguir-los. L’endemà quan es va aixecar, deixà una nota a la seva mare explicant-li que ell també se n’anava d’excursió amb dos amics.
I així ho va fer, el matí sense que ningú s’adonés va sortir per la finestra per seguir al seu pare. Caminant, caminant per la muntanya en Landmiste, en tanta mala sort, va caure a un forat molt profund. Començà a cridar per si qualcú el sentia, però ningú el sentí. Varen passar unes quantes hores i ell seguia tot sol dins aquell forat. Se’n recordà que duia una llanterna dins la motxilla i es va posar a mirar on havia caigut.
Cansat de donar voltes dins el mateix forat començà a jugar amb unes pedres llançant-les contra la paret. De cop, després d’haver llançat una de les pedres la paret va començar a tremolar i es va obrir una porta. Ell quedà bocabadat i decidí entrar per descobrir que hi havia dintre. Era com un passadís que no acabava mai i a la fi arribà a una gran sala. Estava molt cansat i es va quedar adormit.
Una música el despertà i en obrir els ulls es va espantar moltíssim quan va veure que hi havia uns fantasmes que ballaven. En acabar la música tots els fantasmes se n’anaren. Ell quedà espantat i no es podia creure el que havia vist. Tenia moltes ganes de sortir d’aquell lloc i continuar el camí amb la seva llanterna abans que no tornassin a aparèixer els fantasmes balladors.
Després de caminar una llarga estona va sentir un renou d’aigua i se n’alegrà, va pensar que aquella aigua podria ser la del riu que passava per devora casa seva. Seguí caminant i va veure un raig de sol que entrava per un forat. En Landmister va sortir per aquell forat i va veure el riu, es posà molt content. Va seguir el riu i trobà als seus pares, estaven molt preocupats l’havien estat cercant durant dos dies. En Landmister li va dir al seu pare que havia trobat una cova misteriosa en fantasmes i tot.
El seu pare, no ho va dubtar ni un segon era una bona oportunitat. Ell i d’altres arqueòlegs estudiaren aquella cova i descobriren un poble soterrat d’una de les civilitzacions més antigues del món.
Per recompensar al seu fill pel descobriment que havien fet li varen proposar que fos ell qui tries el nom del poble. En Landmister posà el nom de Misteriland, havia combinat les lletres del seu nom.
Des d’aquell dia el seu pare li va prometre que sempre aniria amb ell a les expedicions, en Landmister es va posar molt content.
I Així va esser com en Landmister, un dels arqueòlegs més famosos de la història, va descobrir la ciutat de Misteriland.
Final
Fa molts d’anys un nin de 9 anys que nomia Landmister, li agradaven molt les aventures i descobrir coses noves. Ell, juntament amb els seus pares, vivia a un petit poblet als peus d’una muntanya. El seu pare era arqueòleg i a en Landmister li agradava molt aquesta feina. Pensava que de gran volia ser com ell.
Un dia va sentir al seu pare que li deia a la seva mare que anirien d’expedició a la muntanya per estudiar-la. En Landmister tot il·lusionat li demanà si ell hi podia anar, però el seu pare li digué que no perquè era massa petit i aquella missió era molt perillosa. En Landmister se’n va anar a la seva habitació molt trist, però va pensar que no quedaria a casa i ho va preparar tot per sortir per la finestra i seguir-los. L’endemà quan es va aixecar, deixà una nota a la seva mare explicant-li que ell també se n’anava d’excursió amb dos amics.
I així ho va fer, el matí sense que ningú s’adonés va sortir per la finestra per seguir al seu pare. Caminant, caminant per la muntanya en Landmiste, en tanta mala sort, va caure a un forat molt profund. Començà a cridar per si qualcú el sentia, però ningú el sentí. Varen passar unes quantes hores i ell seguia tot sol dins aquell forat. Se’n recordà que duia una llanterna dins la motxilla i es va posar a mirar on havia caigut.
Cansat de donar voltes dins el mateix forat començà a jugar amb unes pedres llançant-les contra la paret. De cop, després d’haver llançat una de les pedres la paret va començar a tremolar i es va obrir una porta. Ell quedà bocabadat i decidí entrar per descobrir que hi havia dintre. Era com un passadís que no acabava mai i a la fi arribà a una gran sala. Estava molt cansat i es va quedar adormit.
Una música el despertà i en obrir els ulls es va espantar moltíssim quan va veure que hi havia uns fantasmes que ballaven. En acabar la música tots els fantasmes se n’anaren. Ell quedà espantat i no es podia creure el que havia vist. Tenia moltes ganes de sortir d’aquell lloc i continuar el camí amb la seva llanterna abans que no tornassin a aparèixer els fantasmes balladors.
Després de caminar una llarga estona va sentir un renou d’aigua i se n’alegrà, va pensar que aquella aigua podria ser la del riu que passava per devora casa seva. Seguí caminant i va veure un raig de sol que entrava per un forat. En Landmister va sortir per aquell forat i va veure el riu, es posà molt content. Va seguir el riu i trobà als seus pares, estaven molt preocupats l’havien estat cercant durant dos dies. En Landmister li va dir al seu pare que havia trobat una cova misteriosa en fantasmes i tot.
El seu pare, no ho va dubtar ni un segon era una bona oportunitat. Ell i d’altres arqueòlegs estudiaren aquella cova i descobriren un poble soterrat d’una de les civilitzacions més antigues del món.
Per recompensar al seu fill pel descobriment que havien fet li varen proposar que fos ell qui tries el nom del poble. En Landmister posà el nom de Misteriland, havia combinat les lletres del seu nom.
Des d’aquell dia el seu pare li va prometre que sempre aniria amb ell a les expedicions, en Landmister es va posar molt content.
I Així va esser com en Landmister, un dels arqueòlegs més famosos de la història, va descobrir la ciutat de Misteriland.
Final
CARTA AL BATLLE
Dia 15 d'abril vàrem fer una visita al batlle d'Alcúdia per entregarli una carta referent a les excavacions de Pol·lèntia. També li vàrem fer algunes preguntes sobre com esta orgatitzat l'ajuntament. Aquesta es la carta que li vàrem escriure:CP Norai
Port d’Alcúdia
Dimarts 30 de març de 2010
A l’atenció del senyor batlle d’Alcúdia:
Benvolgut Sr Batlle:
Som els nins i nines de 4t del CP Norai del Port d’Alcúdia. Li escrivim aquesta carta referent a les excavacions de la ciutat de Pol·lèntia.
El passat mes d’octubre vàrem fer una visita a Pol·lèntia, amb l’intenció de conèixer millor el nostre patrimoni cultural.
Durant la visita, na Xisca Rosselló, la historiadora del departament de patrimoni cultural de l’ajuntament d’Alcúdia, ens va explicar una dada molt curiosa. Les excavacions arqueològiques de la ciutat de Pol·lèntia, només es duen a terme durant un mes a l’any, concretament al mes d’agost. També ens va informar que durant aquests darrers 50 anys només s’ha excavat un 10% de la ciutat.
Després de conèixer aquestes dades ens va sorgí una qüestió interessant. Si es segueix aquest ritme, a quin any s’acabarien les excavacions de la Ciutat de Pol·lèntia?
El problema el varem resoldre a la classe de matemàtiques i la resposta va ser sorprenen. El cent per cent de les excavacions s’acabarien a l’any 2460.
Aqueta data ens va fer reflexionar de que nosaltres no podríem veure mai la ciutat al complet.
Per tot això ens adreçam a vostè per fer-li una proposta. Si fos possible, que es duguessin a terme les excavacions de Pol·lèntia durant tot l’any. D’aquesta manera la data final de les excavacions seria l’any 2051i per nosaltres seria molt més esperançador, ja que podríem ser testimonis del final d’aquestes excavacions
Moltes gràcies per la seva atenció i esperam la seva resposta.
Atentament els alumnes de 4t de primària del CP Norai
CP Norai
Balears, 12
07400
Tf: 971547651
La cussa que va tenir família, John Peter Currier
Hi havia una vegada una cussa que va néixer a Mallorca amb la seva família. Feia poc els havien abandonat. Eren set cans. Un home molt dolent la va trobar al carrer i la va posar dins un contenidor de fems. Una dona va sentir la cussa, mentre s’estava ofegant a les escombraries. La cussa la va mirar tristament i va posar-se a plorar. Gairebé li va rompre el cor a la dona i aquesta va decidir salvar la cussa. La va anomenar Noa i la cussa va deixar de plorar. Ara ja no estava trista.
Va anar fins la gossera i va fer molts amics gossos i moixos. No es barallaven mai i eren molt amics.
Un nin volia que li regalessin una cussa pel seu aniversari. El seu germà, però, volia un moixet. Els pares volien un xihuahua perquè si fos un gos gran rompria les plantes i les flors. També deixaria molt de pèl a la casa.
Varen anar a una gossera molt lluny. Els pares varen arribar al cap de trenta minuts i varen veure tots els gossos. Una de les cusses que hi havia per allà era na Noa. Era un xihuahua. Era molt petita, molt guapa i tenia els ulls molt bonics. Quan varen acabar de xerrar amb la madona de la gossera, els pares se’n varen anar a ca seva amb na Noa. La dona que va agafar la cussa va plorar molt perquè pensava que l’enyoraria moltíssim i els gossos també. La cussa també va plorar. El nin va estar molt content de tenir una cussa i la cussa va estar molt feliç de tenir una família. El nin sempre jugava amb na Noa i també amb els seus amics.
Un dia, quan el pare va tornar de la feina, va trobar un moix que estava abandonat, com na Noa. Na Noa va rentar el moix perquè estava brut. Na Noa es va sentir com si fos la mare d’aquell animaló. El pare va decidir que es quedarien amb el moixet només un dia. No sabien si el moix estava malalt. Per no abandonar-lo el varen deixar amb una dona que tenia moixets petitons. Na Noa lladrava molt perquè no coneixia aquella dona.
Després d’un temps, la dona va anar a la casa de la família de na Noa i va portar el moixet, que ara ja era gran. La cussa va estar molt alegre de que la dona i el moixet vinguessin. El moixet i na Noa es feren molt amics i sempre es trobaven pel carrer.
Després d’uns mesos, na Noa i el moixet ja tenien molts d’amics: en Guti, na Carla, na Murta i na Teca… Tots eren cans i moixos del veïnat. La cussa era molt feliç de tenir una família i molts d'amics.
FI
Va anar fins la gossera i va fer molts amics gossos i moixos. No es barallaven mai i eren molt amics.
Un nin volia que li regalessin una cussa pel seu aniversari. El seu germà, però, volia un moixet. Els pares volien un xihuahua perquè si fos un gos gran rompria les plantes i les flors. També deixaria molt de pèl a la casa.
Varen anar a una gossera molt lluny. Els pares varen arribar al cap de trenta minuts i varen veure tots els gossos. Una de les cusses que hi havia per allà era na Noa. Era un xihuahua. Era molt petita, molt guapa i tenia els ulls molt bonics. Quan varen acabar de xerrar amb la madona de la gossera, els pares se’n varen anar a ca seva amb na Noa. La dona que va agafar la cussa va plorar molt perquè pensava que l’enyoraria moltíssim i els gossos també. La cussa també va plorar. El nin va estar molt content de tenir una cussa i la cussa va estar molt feliç de tenir una família. El nin sempre jugava amb na Noa i també amb els seus amics.
Un dia, quan el pare va tornar de la feina, va trobar un moix que estava abandonat, com na Noa. Na Noa va rentar el moix perquè estava brut. Na Noa es va sentir com si fos la mare d’aquell animaló. El pare va decidir que es quedarien amb el moixet només un dia. No sabien si el moix estava malalt. Per no abandonar-lo el varen deixar amb una dona que tenia moixets petitons. Na Noa lladrava molt perquè no coneixia aquella dona.
Després d’un temps, la dona va anar a la casa de la família de na Noa i va portar el moixet, que ara ja era gran. La cussa va estar molt alegre de que la dona i el moixet vinguessin. El moixet i na Noa es feren molt amics i sempre es trobaven pel carrer.
Després d’uns mesos, na Noa i el moixet ja tenien molts d’amics: en Guti, na Carla, na Murta i na Teca… Tots eren cans i moixos del veïnat. La cussa era molt feliç de tenir una família i molts d'amics.
FI
MISSIÓ A L’ILLA DE LES TRAMPES, Facundo Vicente
Això era un nin que vivia a una mansió. Es deia Kevin i tenia nou anys. Era llest i valent, i tenia moltes ganes d’aventures.
Un dia, pel telenotícies, en Kevin va veure que a una illa hi havia un robot que aterrava a la gent. Aquesta illa no estava gaire lluny de la mansió de'n Kevin. Ell sabia arribar-hi i va decidir anar-hi a ajudar la gent d’aquell lloc.
L’endemà al matí, en Kevin va llevar-se d’hora, va agafar el seu vaixell supersònic i va partir cap a l’illa. Quan hi va arribar pareixia un lloc encantat, tot estava ple de boira, com a les pel·lícules de por.
En Kevin no va tardar en adonar-se que estava ple de trampes mortals, tan perilloses que podien matar a l’instant. En Kevin, just en trepitjar l’illa, va ser atacat per la primera trampa, unes pilotetes de metall amb punxons molt afilats. Per uns segons, va estar al costat de la mort però va córrer molt ràpid i va aconseguir escapar.
Ara tenia un bosc espès davant seu i va decidir anar cap allà. Quan feia una bona estona que corria pel bosc va trobar una cova i hi va entrar. Un cop dins, a la cova va veure una càpsula gegant i va ficar-s’hi. La càpsula el va portar a una habitació que estava tota plena d’eines i comandaments estranys.
- Deuen ser les eines que utilitza el robot per fer mal a la gent- va pensar en Kevin. El nin valent va decidir agafar uns comandaments que controlaven el sistema electrònic del robot.
Ara en Kevin havia de trobar el robot. Va sortir de la càpsula i tornava a ser dins la cova i, de cop i volta, va sentir un renou sospitós: -Bip-bip! Bip-bip!-
En Kevin va decidir seguir el renou i s’anava endinsant més dins la cova. A mesura que s’acostava al renou se n’adonanva que es tractava del robot. En Kevin havia trobat l’amagatall!
El robot va veure en Kevin i la lluita va començar. El robot era més fort però en Kevin era més llest i, després d’una estona, en Kevin va aconseguir paralitzar el sistema electrònic central del robot amb un d'aquells comandaments.
En Kevin va sortir de la cova tot content. La gent de l’illa ja s’havia adonat que en Kevin els havia alliberat del robot. Ara eren lliures i decidiren fer-li una festa per mostrar el seu agraïment a l’heroi.
Finalment, en Kevin, cansat, se’n va anar de l’illa i va tornar a la seva mansió, tot després d’un dia esgotador.
Fi
Un dia, pel telenotícies, en Kevin va veure que a una illa hi havia un robot que aterrava a la gent. Aquesta illa no estava gaire lluny de la mansió de'n Kevin. Ell sabia arribar-hi i va decidir anar-hi a ajudar la gent d’aquell lloc.
L’endemà al matí, en Kevin va llevar-se d’hora, va agafar el seu vaixell supersònic i va partir cap a l’illa. Quan hi va arribar pareixia un lloc encantat, tot estava ple de boira, com a les pel·lícules de por.
En Kevin no va tardar en adonar-se que estava ple de trampes mortals, tan perilloses que podien matar a l’instant. En Kevin, just en trepitjar l’illa, va ser atacat per la primera trampa, unes pilotetes de metall amb punxons molt afilats. Per uns segons, va estar al costat de la mort però va córrer molt ràpid i va aconseguir escapar.
Ara tenia un bosc espès davant seu i va decidir anar cap allà. Quan feia una bona estona que corria pel bosc va trobar una cova i hi va entrar. Un cop dins, a la cova va veure una càpsula gegant i va ficar-s’hi. La càpsula el va portar a una habitació que estava tota plena d’eines i comandaments estranys.
- Deuen ser les eines que utilitza el robot per fer mal a la gent- va pensar en Kevin. El nin valent va decidir agafar uns comandaments que controlaven el sistema electrònic del robot.
Ara en Kevin havia de trobar el robot. Va sortir de la càpsula i tornava a ser dins la cova i, de cop i volta, va sentir un renou sospitós: -Bip-bip! Bip-bip!-
En Kevin va decidir seguir el renou i s’anava endinsant més dins la cova. A mesura que s’acostava al renou se n’adonanva que es tractava del robot. En Kevin havia trobat l’amagatall!
El robot va veure en Kevin i la lluita va començar. El robot era més fort però en Kevin era més llest i, després d’una estona, en Kevin va aconseguir paralitzar el sistema electrònic central del robot amb un d'aquells comandaments.
En Kevin va sortir de la cova tot content. La gent de l’illa ja s’havia adonat que en Kevin els havia alliberat del robot. Ara eren lliures i decidiren fer-li una festa per mostrar el seu agraïment a l’heroi.
Finalment, en Kevin, cansat, se’n va anar de l’illa i va tornar a la seva mansió, tot després d’un dia esgotador.
Fi
EL DIA DEL LLIBRE
Dia 23 d'abril era el dia del llibre. Els alumnes de 4t vàrem decidir contar alguns dels contes le@ que havíem elegit a la classe de català amb na Sònia. Després vàrem decidir que alguns contes es contarien amb imatges a la pantalla de l'ordinador, amb dibuixos o titelles. Varem decidir quins contes contaríem: UNA GRANJA EN RUNES, EL CONTE PREFERIT DE'N MAX, L'AVENTURA DEN JORDI I NA VICTÒRIA, EL MÓN DELS SOMNIS I MISTERILAND.
El primer conte que es va contar va ser: Una granja en runes, es va contar dia 22 d'abril als nins i nines de tres anys. Els altres contes es varen contar dia 23 d'abril. Ens ho vàrem passar beníssim contant els contes i va ser molt divertit.
¡LA QUE NOS CAYÓ EN BINIFALDÓ!
El último dia de la acampada estabamos todos preparados a las diez menos cuarto.
Magdalena, la monitora nos dio a cada uno un casco verde de espeleólogo, porque teniamos que bajar a una cueva.
-Creo que la lluvia aguantará hasta la tarde- explicó Magdalena.
A los pocos minutos Damiá dijo: -¡Me ha caido una gota!
Comenzó a llover, pero en cuestion de minutos aquello era en diluvio.
Llegamos a Menut, que es un vivero forestal y allí algunos nos hicimos chubasqueros con bolsas de basura, y encima nos pusimos el casco.
De vuelta a Binifaldó, se desató una buena tormenta con relámpagos y truenos muy seguidos.
Comenzó a granizar muy fuerte. Los granizos rebotaban en nuestros cascos, haciendo mucho ruido y saliendo despedidos hacia fuera.
Algunas niñas gritaban, pero muchos niños cantaban: -¡¡¡Viva la lluvia!!!.
Llegamos a Binifaldó conpletamente empapados.
Allí nos habian preparado un fuego, y todos nos pusimos al rededor y nos quedamos en bragas y calzoncillos para secarnos.
La ropa y el calzado no se secó.
Allí nos habian preparado un fuego, y todos nos pusimos al rededor y nos quedamos en bragas y calzoncillos para secarnos.
La ropa y el calzado no se secó.
Algunos se pusieron, lo unico que tenian seco: el pijama y las chanclas.
Así llegamos a Alcúdia. Los padres se quedaron muy sorprendidos al vernos bajar del bus en pijama.
Pero a nosotros no nos importó. Nos lo habiamos pasado chupi.
Así llegamos a Alcúdia. Los padres se quedaron muy sorprendidos al vernos bajar del bus en pijama.
Pero a nosotros no nos importó. Nos lo habiamos pasado chupi.
dimecres, 5 de maig del 2010
TOCATA I FUGA DEL SENYOR VIOLONCEL
El senyor violoncel, era un instrument d'orquestra, però quant el propietari es va morir, ell va quedar sol i tots aquests anys ha estat dormint.
Un dia un raig de sol el va despertar. Va obrir la finestra i va guaitar per sentir l’agradable aroma d’aquell poble. Un drapaire el va agafar i juntament amb d'altres objectes se'n varen anar. Per sort, el violoncel sabia tocar, però no molt. Ell va estar molts de dies estudiant notes fins que va aprendre a tocar i va organitzar una fuga. Va deixar el drapaire i els altres objectes i se'n va anar.
Caminant va trobar un cartell que anunciava una pensió i allà es va instal·lar. El senyor violoncel va ésser contractat a molts d’oficis per tocar música, per ballar flamenc... però va ésser despatxat perquè no era el seu estil de música.
El van treure de la pensió per no pagar. Va haver de fer molts d'esforços però no li varen servir de res. Un matí el senyor Violoncel va tocar tot el que duia dins la capseta de l'ànima. Finalment el senyor Violoncel va ésser contractar a l'orquestra filharmònica. Ell estava molt content i va seguir tocant feliç.
Un dia un raig de sol el va despertar. Va obrir la finestra i va guaitar per sentir l’agradable aroma d’aquell poble. Un drapaire el va agafar i juntament amb d'altres objectes se'n varen anar. Per sort, el violoncel sabia tocar, però no molt. Ell va estar molts de dies estudiant notes fins que va aprendre a tocar i va organitzar una fuga. Va deixar el drapaire i els altres objectes i se'n va anar.
Caminant va trobar un cartell que anunciava una pensió i allà es va instal·lar. El senyor violoncel va ésser contractat a molts d’oficis per tocar música, per ballar flamenc... però va ésser despatxat perquè no era el seu estil de música.
El van treure de la pensió per no pagar. Va haver de fer molts d'esforços però no li varen servir de res. Un matí el senyor Violoncel va tocar tot el que duia dins la capseta de l'ànima. Finalment el senyor Violoncel va ésser contractar a l'orquestra filharmònica. Ell estava molt content i va seguir tocant feliç.
dimarts, 4 de maig del 2010
EL MISTERI DEL RATOLÍ QUE ROBAVA, David López
Hi havia una vegada, a l’any 1999, un moix que nomia Monty Cat. Aquest moix tenia els cabells negres i curtets i era molt llest. En Monty tenia un amic que es deia Stalwart. En Stalwart era presumit i un poquet xulet. Tots dos vivien a una ciutat que es deia Moxtonia. Era una ciutat gran però era bastant tranquila.
En Monty Cat i en Stalwart eren agents secrets amb molta experiència. Un dia els varen informar que havia un ratolí que robava, en una cova de Moxtonia. Per anar-hi, varen haver de travessar el riu de les set ànimes. Allà ja hi havien mort set moixos intentant arribar-hi.
En Monty Cat i en Stalwart varen construir una barca amb el tronc d’un avet.
La barca semblava que no surava però la varen provar abans de pujar-hi. Varen passar el riu sense problema.
En Monty Cat i en Stalwart eren agents secrets amb molta experiència. Un dia els varen informar que havia un ratolí que robava, en una cova de Moxtonia. Per anar-hi, varen haver de travessar el riu de les set ànimes. Allà ja hi havien mort set moixos intentant arribar-hi.
En Monty Cat i en Stalwart varen construir una barca amb el tronc d’un avet.
La barca semblava que no surava però la varen provar abans de pujar-hi. Varen passar el riu sense problema.
Només els quedava travessar el bosc dels misteris per arribar a la cova del ratolí que robava. Al bosc hi havia dos camins: un que duia a la cova i un altre que duia a un altre bosc. Al final varen agafar el camí correcte i, per fi, varen arribar a la cova.
En entrar-hi tot d’una veren el ratolí amb un munt de coses robades: joies, formatges del racó del gourmet, televisions panoràmiques, play stations, juguetes, etc. Tot un tresor. Tot seguit, en Monty Cat i en Stalwart detingueren el lladre i li feren un interrogatori allà mateix.
- Per què has robat tot això?- Li demanaren els agents.
- Perquè era molt pobre i no tenia res.
- Has de tornar tot el que has robat i nosaltres t’ajudarem.
El ratolí va demanar disculpes a la gent i va tornar tots els objectes robats.
Va prometre que no tornaria a robar i tots varen estar agraïts a en Monty Cat i a en Stalwart.
En entrar-hi tot d’una veren el ratolí amb un munt de coses robades: joies, formatges del racó del gourmet, televisions panoràmiques, play stations, juguetes, etc. Tot un tresor. Tot seguit, en Monty Cat i en Stalwart detingueren el lladre i li feren un interrogatori allà mateix.
- Per què has robat tot això?- Li demanaren els agents.
- Perquè era molt pobre i no tenia res.
- Has de tornar tot el que has robat i nosaltres t’ajudarem.
El ratolí va demanar disculpes a la gent i va tornar tots els objectes robats.
Va prometre que no tornaria a robar i tots varen estar agraïts a en Monty Cat i a en Stalwart.
LA GRAN AVENTURA DE'N MANEL I NA XISCA, Damià Capó
En Manel i na Xisca eren uns germans que vivien a Xina. Un dissabte de l’any 1888 varen planejar una excursió sense mapa. Varen començar a caminar per un gran bosc en el qual els arbres pareixia que tocaven el cel.
Quan se varen adonar eren molt enfora de casa seva, no sabien a on eren i es varen espantar molt. Na Xisca que era la mes petita tenia molta por, s’havien perdut!.
Caminant, caminant, varen veure una casa molt gran i bonica, s’hi varen atracar i varen tocar a la porta: “toc toc” i els va obrir un home que pareixia una bona persona. Li varen explicar el que els havia passat i aquell bon home els va deixar passar la nit a ca seva i els va presentar a la seva filla Akiro que tenia la mateixa edat de na Xisca i es varen fer amics amb ella. En Manel i na Xisca varen jugar amb ella i s’ho varen passar molt bé, fins i tot se varen oblidar de que s'havien perdut.
Quan se varen adonar eren molt enfora de casa seva, no sabien a on eren i es varen espantar molt. Na Xisca que era la mes petita tenia molta por, s’havien perdut!.
Caminant, caminant, varen veure una casa molt gran i bonica, s’hi varen atracar i varen tocar a la porta: “toc toc” i els va obrir un home que pareixia una bona persona. Li varen explicar el que els havia passat i aquell bon home els va deixar passar la nit a ca seva i els va presentar a la seva filla Akiro que tenia la mateixa edat de na Xisca i es varen fer amics amb ella. En Manel i na Xisca varen jugar amb ella i s’ho varen passar molt bé, fins i tot se varen oblidar de que s'havien perdut.
Al dia següent el pare de n’Akiro els va acompanyar al poble i va cercar la seva casa per poder explicar a la mare dels nens el que havia passat. Quan la mare els va veure arribar, va començar a plorar d’alegria pensava que ja no els tornaria a veure mai més en la vida, afortunadament aquell bon home els va salvar.
La mare d’en Manel i na Xisca va quedar molt agraïda al senyor i com que els nens s'havien fet amics.
Després d’aquella aventura sempre varen tenir contacte i anaven a passar algun cap de setmana a casa de n’Akiro i allò es va convertir en una gran amistat.
Així va acabar la seva aventura i des d’aquell dia sempre duien un mapa i una brúixola a la motxilla.
La mare d’en Manel i na Xisca va quedar molt agraïda al senyor i com que els nens s'havien fet amics.
Després d’aquella aventura sempre varen tenir contacte i anaven a passar algun cap de setmana a casa de n’Akiro i allò es va convertir en una gran amistat.
Així va acabar la seva aventura i des d’aquell dia sempre duien un mapa i una brúixola a la motxilla.
ELS DOS MAGS, Claudiu Prelipcian
L’any 1.900 a.c. vivien dos mags a Austràlia. Tots dos tenien 86 anys i eren molt poderosos, però un era bo i l’altre era dolent.
El mag dolent, que es deia Sangdolenta, li agradava assassinar, robar, cridar i pegar. També volia ser el mag més poderós del món, per conquerir tota la humanitat, perquè quan es mirava al mirall, es veia cara de rei, amb la seva barba, el seu nas punxegut i el seus ulls blaus, i pensava que el seu destí era el domini sobre dones i homes.
En canvi, el mag bo, que es deia Sol, volia fer coses bones com, per exemple, ajudar a la gent, donar sense intenció de rebre, repartir doblers als que no en tenen, construir cases pels pobres i fer el bé. Molta de gent el confonia de vegades amb en Sangdolenta i fugia aterrada en veure´l, però amb el temps varen aprendre a no confondrer-los.
Els mags eren enemics, i sempre es barallaven i discutien, utilitzant encanteris, maldicions i altres poders de mag.
Com que en Sol sempre aturava els plans de'n Sangdolenta, aquest començava a estar molt enfadat. Així, li va retar a una prova de resistència. Un dia de llum i calor, a un poble molt gran devora la mar australiana, li va dir el malfactor a en Sol:
-Deixem de barallar-nos i fem una prova. Qui surti guanyador de tots dos tindrà el món en el seu poder i el que perdi se n'haurà d´anar molt enfora i fer el que li digui el guanyador.
-Quin tipus de prova?- va demanar en Sol.
-La prova serà: qui aguanta més sense fer res.
Era una prova molt dura, perquè era molt difícil per tot dos retenir els seus poders sense utilitzar-los. En Sol va acceptar fer la prova.
Varen quedar una matinada sinistra, quan l´alba apareixia darrera les immenses muntanyes, acabant amb la tristor de una nit silenciosa, sense cants de mussol, sense llum de lluna, terrorífica. Feia molt de fred, al bosc de la muntanya a on bufava un vent que congelava els pèls. Plovia molt encara que per aquell temps a Austràlia no plovia mai. Els animals tenien molta por, i per això es varen amagar als seus caus i coves, a on estaven més segurs i calentets. Era la tardor, i els arbres no tenien cap fulla, estaven secs, com si fossin morts.
Va començar el duel entre els dos mags més poderosos que mai ha conegut la terra. Tots dos estaven sense immutar-se esperant a que l´altre cometés l'errada de moure´s. En Sol crèia que l´altre feia una mirada com d´acudit, tractant de fer-li riure. Però no va ser suficient, i en Sangdolenta només va durar trenta minuts, perquè en Sol tenia una mirada que al mag pervers el posava malalt. Així que no va ser necessari per en Sol estar-se més de trenta-un minuts.
I així va ser com en Sol va guanyar a en Sangdolenta, que no va poder resistir la seva mirada. Des de llavors en Sol era el mag més poderós del món, i quan va anar de poble en poble a donar la notícia, les persones es varen posar molt contentes i mai més es varen esporuguir en veure´l. En Sangdolenta se'n va anar per sempre a mart, a fer el mal per allà. Es per això que es creu que no existeixen marcians.
Final
El mag dolent, que es deia Sangdolenta, li agradava assassinar, robar, cridar i pegar. També volia ser el mag més poderós del món, per conquerir tota la humanitat, perquè quan es mirava al mirall, es veia cara de rei, amb la seva barba, el seu nas punxegut i el seus ulls blaus, i pensava que el seu destí era el domini sobre dones i homes.
En canvi, el mag bo, que es deia Sol, volia fer coses bones com, per exemple, ajudar a la gent, donar sense intenció de rebre, repartir doblers als que no en tenen, construir cases pels pobres i fer el bé. Molta de gent el confonia de vegades amb en Sangdolenta i fugia aterrada en veure´l, però amb el temps varen aprendre a no confondrer-los.
Els mags eren enemics, i sempre es barallaven i discutien, utilitzant encanteris, maldicions i altres poders de mag.
Com que en Sol sempre aturava els plans de'n Sangdolenta, aquest començava a estar molt enfadat. Així, li va retar a una prova de resistència. Un dia de llum i calor, a un poble molt gran devora la mar australiana, li va dir el malfactor a en Sol:
-Deixem de barallar-nos i fem una prova. Qui surti guanyador de tots dos tindrà el món en el seu poder i el que perdi se n'haurà d´anar molt enfora i fer el que li digui el guanyador.
-Quin tipus de prova?- va demanar en Sol.
-La prova serà: qui aguanta més sense fer res.
Era una prova molt dura, perquè era molt difícil per tot dos retenir els seus poders sense utilitzar-los. En Sol va acceptar fer la prova.
Varen quedar una matinada sinistra, quan l´alba apareixia darrera les immenses muntanyes, acabant amb la tristor de una nit silenciosa, sense cants de mussol, sense llum de lluna, terrorífica. Feia molt de fred, al bosc de la muntanya a on bufava un vent que congelava els pèls. Plovia molt encara que per aquell temps a Austràlia no plovia mai. Els animals tenien molta por, i per això es varen amagar als seus caus i coves, a on estaven més segurs i calentets. Era la tardor, i els arbres no tenien cap fulla, estaven secs, com si fossin morts.
Va començar el duel entre els dos mags més poderosos que mai ha conegut la terra. Tots dos estaven sense immutar-se esperant a que l´altre cometés l'errada de moure´s. En Sol crèia que l´altre feia una mirada com d´acudit, tractant de fer-li riure. Però no va ser suficient, i en Sangdolenta només va durar trenta minuts, perquè en Sol tenia una mirada que al mag pervers el posava malalt. Així que no va ser necessari per en Sol estar-se més de trenta-un minuts.
I així va ser com en Sol va guanyar a en Sangdolenta, que no va poder resistir la seva mirada. Des de llavors en Sol era el mag més poderós del món, i quan va anar de poble en poble a donar la notícia, les persones es varen posar molt contentes i mai més es varen esporuguir en veure´l. En Sangdolenta se'n va anar per sempre a mart, a fer el mal per allà. Es per això que es creu que no existeixen marcians.
Final
THE AIR CAR, Carmin Stoian
Els nins s’avorrien molt, moltíssim, i no tenien res a fer. Pensaven una cosa per construir, per exemple arreglar el cotxe o les parts rompudes de la casa. Varen pensar en fer un cotxe volador. Varen preguntar als pares si podien agafar les eines i varen dir que sí.
Varen començar a construir-lo, volien que fos com un avió perquè hi cabessin més passatgers. Per això varen haver d’utilitzar unes quantes parts de la casa. Varen haver d’emprar: metall, vidre, llenya, rodes, butaques, i moltíssima benzina.
Quan ja varen haver acabat de construir varen fer unes quantes voltes per provar el nou cotxe volador i anava molt bé. Quan la mare va veure l’invent per allà volant va cridar a tots els que va poder i la gent va creure que era una nau espacial plena d’extraterrestres. La nau va aterrar i els nins varen obrir la porta. Eren els nins!- varen dir tots- Quin ensurt! Quasi hem tengut un infart!- varen cridar. Com que ja havien avisat l’armada, la policia, la policia robot, i l’FBI, aquests varen arribar i se’n varen emportar el cotxe volador a una base secreta dels EUA.
Els nins varen sentir que els seus pares parlaven del cotxe volador i, d’aquesta manera, varen esbrinar on se l’havien emportat. Al dia següent, quan els pares se n’havien anat a treballar, els nins varen agafar un autobús per anar a la base secreta dels Estats Units. Després d’un llarg viatge, varen arribar i, una vegada allà, varen recordar que la mare havia dit que havien deixat el cotxe volador a la base 9, la qual tenia forma de número 9. Varen decidir agafar un helicòpter per veure la forma de les distintes bases des de d’alt i, així, podrien localitzar la base 9 més ràpidament i guanyar temps. Varen pujar a un helicòpter que hi havia per allà. Varen agafar les armes làser, varen menjar un poc per carregar les piles, varen agafar els paracaigudes, i varen pujar a l’helicòpter. Varen veure una base en forma de Z, una altra en forma de X i, al final, la que tenia forma de 9. Varen saltar de l’helicòpter, varen obrir el paracaigudes i varen aterrar a damunt la base 9.
Una vegada allà, es varen haver de posar el vestit de guerra i una bena vermella al cap, i varen haver d’anar per les canonades de l’aire acondicionat per entrar-hi. Sabien que trobarien vigilants a dintre i es varen començar a preparar per anar a cercar la seva nau.
-Tens el mapa?- Va dir un nin
–Sí, ara ja podem agafar la nau. Després hem d’anar al cercle 9 per partir amb el nostre súper cotxe volador.
Quan estaven a punt d’agafar la nau es varen trobar els enemics. Però ràpidament varen arribar a la nau. -Ja hem arribat a la nau!!!!!- va dir un d'ells. Una vegada a la nau havien de prendre el vol. -10,9,8,7,6,5,4,3,2,1,0 despegaaaaam! Béééé!-
Després d’uns dies de viatge havien d’arribar a casa. Ja havien acabat el menjar i la beguda. Era l’hora d’aterrar però el pilot no ho va fer molt bé, tengueren un accident i es pegaren un cop al cap.
Quan es varen despertar els feia mal el cap. Després recordaren tot, i un dels nins va dir –Ara ja sé perquè tenim tant de mal de cap!- Els seus pares eren devora d’ells i els varen castigat durant dos mesos pels danys ocasionats i per haver fugit de casa sense permís, un mes per a cada cosa.
Varen començar a construir-lo, volien que fos com un avió perquè hi cabessin més passatgers. Per això varen haver d’utilitzar unes quantes parts de la casa. Varen haver d’emprar: metall, vidre, llenya, rodes, butaques, i moltíssima benzina.
Quan ja varen haver acabat de construir varen fer unes quantes voltes per provar el nou cotxe volador i anava molt bé. Quan la mare va veure l’invent per allà volant va cridar a tots els que va poder i la gent va creure que era una nau espacial plena d’extraterrestres. La nau va aterrar i els nins varen obrir la porta. Eren els nins!- varen dir tots- Quin ensurt! Quasi hem tengut un infart!- varen cridar. Com que ja havien avisat l’armada, la policia, la policia robot, i l’FBI, aquests varen arribar i se’n varen emportar el cotxe volador a una base secreta dels EUA.
Els nins varen sentir que els seus pares parlaven del cotxe volador i, d’aquesta manera, varen esbrinar on se l’havien emportat. Al dia següent, quan els pares se n’havien anat a treballar, els nins varen agafar un autobús per anar a la base secreta dels Estats Units. Després d’un llarg viatge, varen arribar i, una vegada allà, varen recordar que la mare havia dit que havien deixat el cotxe volador a la base 9, la qual tenia forma de número 9. Varen decidir agafar un helicòpter per veure la forma de les distintes bases des de d’alt i, així, podrien localitzar la base 9 més ràpidament i guanyar temps. Varen pujar a un helicòpter que hi havia per allà. Varen agafar les armes làser, varen menjar un poc per carregar les piles, varen agafar els paracaigudes, i varen pujar a l’helicòpter. Varen veure una base en forma de Z, una altra en forma de X i, al final, la que tenia forma de 9. Varen saltar de l’helicòpter, varen obrir el paracaigudes i varen aterrar a damunt la base 9.
Una vegada allà, es varen haver de posar el vestit de guerra i una bena vermella al cap, i varen haver d’anar per les canonades de l’aire acondicionat per entrar-hi. Sabien que trobarien vigilants a dintre i es varen començar a preparar per anar a cercar la seva nau.
-Tens el mapa?- Va dir un nin
–Sí, ara ja podem agafar la nau. Després hem d’anar al cercle 9 per partir amb el nostre súper cotxe volador.
Quan estaven a punt d’agafar la nau es varen trobar els enemics. Però ràpidament varen arribar a la nau. -Ja hem arribat a la nau!!!!!- va dir un d'ells. Una vegada a la nau havien de prendre el vol. -10,9,8,7,6,5,4,3,2,1,0 despegaaaaam! Béééé!-
Després d’uns dies de viatge havien d’arribar a casa. Ja havien acabat el menjar i la beguda. Era l’hora d’aterrar però el pilot no ho va fer molt bé, tengueren un accident i es pegaren un cop al cap.
Quan es varen despertar els feia mal el cap. Després recordaren tot, i un dels nins va dir –Ara ja sé perquè tenim tant de mal de cap!- Els seus pares eren devora d’ells i els varen castigat durant dos mesos pels danys ocasionats i per haver fugit de casa sense permís, un mes per a cada cosa.
EL NIN VALENT, Ana Rosa Roman
Això era i no era un castell que era molt lluny de la ciutat. Aquest castell era molt misteriós i, des de lluny, es veien unes ombres que feien molta por.
A prop d’aquest castell, hi vivia una dona que tenia un nin petitet que nomia Miquel. En Miquel tenia 5 anyets però era molt atrevit. La dona tenia una malaltia a l’esquena i necessitava una medicina especial. Tothom del redol sabia que aquesta medicina la podien trobar al castell. Però ningú no s’atrevia a entrar-hi.
Un dia, en Miquel va decidir anar al castell del qual n’havia sentit a parlar tant. Tothom tenia por del castell. Però ell era un nin molt valent i no tenia por de res. Ell volia aconseguir la medicina per a la seva mare.
En Miquel va aprofitar quan la seva mare dormia per sortir de casa. En Miquel no va partir sense res cap al castell, sinó que va endur-se’n amb ell un globus volador que el va portar directament a la torre principal. Ell ja sabia que allà hi habitava un monstre perillós que treia foc per la boca.
En Miquel, que era un nin molt viu, sabia que si no feia renou no despertaria el guardià de la medicina. Per això va entrar al castell per la finestra de la torre i, sense tocar amb els peus a terra, va passar per devora el monstre i va treure la medicina de dins una capseta de vidre. Ara ja tenia la medicina! I en Miquel, tot valent i sense tremolar, va sortir de la torre per tornar cap a casa.
La mare, que estava molt angoixada perquè no sabia on era el seu fillet, va estar molt contenta de veure’l i, encara ho va estar molt més en adonar-se que el seu fill portava la medicina. La mare la va prendre i es va curar. Per fi, podien ser feliços per sempre.
Fi
A prop d’aquest castell, hi vivia una dona que tenia un nin petitet que nomia Miquel. En Miquel tenia 5 anyets però era molt atrevit. La dona tenia una malaltia a l’esquena i necessitava una medicina especial. Tothom del redol sabia que aquesta medicina la podien trobar al castell. Però ningú no s’atrevia a entrar-hi.
Un dia, en Miquel va decidir anar al castell del qual n’havia sentit a parlar tant. Tothom tenia por del castell. Però ell era un nin molt valent i no tenia por de res. Ell volia aconseguir la medicina per a la seva mare.
En Miquel va aprofitar quan la seva mare dormia per sortir de casa. En Miquel no va partir sense res cap al castell, sinó que va endur-se’n amb ell un globus volador que el va portar directament a la torre principal. Ell ja sabia que allà hi habitava un monstre perillós que treia foc per la boca.
En Miquel, que era un nin molt viu, sabia que si no feia renou no despertaria el guardià de la medicina. Per això va entrar al castell per la finestra de la torre i, sense tocar amb els peus a terra, va passar per devora el monstre i va treure la medicina de dins una capseta de vidre. Ara ja tenia la medicina! I en Miquel, tot valent i sense tremolar, va sortir de la torre per tornar cap a casa.
La mare, que estava molt angoixada perquè no sabia on era el seu fillet, va estar molt contenta de veure’l i, encara ho va estar molt més en adonar-se que el seu fill portava la medicina. La mare la va prendre i es va curar. Per fi, podien ser feliços per sempre.
Fi
UNA GRANJA EN RUNES, Ana Carmen González
Hi havia una vegada una família d’animals un cavall, un conill, un ca, un moix i una serp, que vivien a un granja en runes.
El moix era el més graciós, sempre estava de bon humor. El conill era molt juganer, sempre saltava i corria per tot. La serp era la cuinera, preparava les millors patates fregides del món. El cavall i el ca eren els més feiners, volien reformar la vella granja, per viure millor. Per construir la nova granja varen pensar que anirien al bosc a agafar llenya.
Al bosc hi vivia un ocell molt dolent. Ell pensava que el bosc era seu. No li agradava tenir amics, sempre estava de mal humor i era un mal sofrit i el que menys li agradava era que altres animals anessin pel bosc.
Un dia l'ocell quan va veure que aquells animals agafaven llenya del bosc els va perseguir per saber on se l'enduien i va veure que aquells animals estaven construint una nova granja.
Els matins quan anaven a fer feina en la construcció, se n'adonaven de que cada dia els faltava alguna peça de la casa.
- Uffff! Pareix que qualcú ens està llevant la fusta! Va dir la serp. - Es veritat i Ara que farem? Va dir el cavall.
- No ho sé. Va respondre el conill.
- Qualcú a de quedar a vigilar, per saber què està passant. Varen dir.
I així ho varen fer, varen decidir que el moix quedaria a vigilar els vespres, perquè mai se n'anava a dormir.
M’entre els altres animals anaven a la nit a cercar més llenya, el moix que era un bon caçador quedava a vigilar.
El que passava però, era que el moix no era massa llest i a més era l’animal més despistat de la família.
En un dels seus torns de vigilància, dels arbres va sortir una rata pinyada, el moix l'observava tot el temps. L'ocell, que si que era ben espabil·lat, aprofitava el moment per recuperar la llenya.
En aquell moment va arribar la família i se varen trobar amb l'ocell que els agafava fustes.
- Lladre! Tu ets qui mos roba la llenya cada dia! Va dir el ca.
- Jo no!, vosaltres sou els que agafau la llenya del meu bosc. Va dir l'ocell.
- Què dius, la llenya del bosc no és teva! Nosaltres podem agafar-la si la necessitam, n'hi ha molta i la podem compartir. Va dir el conill.
L'ocell va pensar que tenien raó i els va proposar fer-se amics. Els va dir que ell els podria ajudar en la construcció de la granja a canvi de quedar a viure amb ells.
I així ho feren, varen construir una preciosa granja i varen viure tots feliços i contents.
Final
El moix era el més graciós, sempre estava de bon humor. El conill era molt juganer, sempre saltava i corria per tot. La serp era la cuinera, preparava les millors patates fregides del món. El cavall i el ca eren els més feiners, volien reformar la vella granja, per viure millor. Per construir la nova granja varen pensar que anirien al bosc a agafar llenya.
Al bosc hi vivia un ocell molt dolent. Ell pensava que el bosc era seu. No li agradava tenir amics, sempre estava de mal humor i era un mal sofrit i el que menys li agradava era que altres animals anessin pel bosc.
Un dia l'ocell quan va veure que aquells animals agafaven llenya del bosc els va perseguir per saber on se l'enduien i va veure que aquells animals estaven construint una nova granja.
Els matins quan anaven a fer feina en la construcció, se n'adonaven de que cada dia els faltava alguna peça de la casa.
- Uffff! Pareix que qualcú ens està llevant la fusta! Va dir la serp. - Es veritat i Ara que farem? Va dir el cavall.
- No ho sé. Va respondre el conill.
- Qualcú a de quedar a vigilar, per saber què està passant. Varen dir.
I així ho varen fer, varen decidir que el moix quedaria a vigilar els vespres, perquè mai se n'anava a dormir.
M’entre els altres animals anaven a la nit a cercar més llenya, el moix que era un bon caçador quedava a vigilar.
El que passava però, era que el moix no era massa llest i a més era l’animal més despistat de la família.
En un dels seus torns de vigilància, dels arbres va sortir una rata pinyada, el moix l'observava tot el temps. L'ocell, que si que era ben espabil·lat, aprofitava el moment per recuperar la llenya.
En aquell moment va arribar la família i se varen trobar amb l'ocell que els agafava fustes.
- Lladre! Tu ets qui mos roba la llenya cada dia! Va dir el ca.
- Jo no!, vosaltres sou els que agafau la llenya del meu bosc. Va dir l'ocell.
- Què dius, la llenya del bosc no és teva! Nosaltres podem agafar-la si la necessitam, n'hi ha molta i la podem compartir. Va dir el conill.
L'ocell va pensar que tenien raó i els va proposar fer-se amics. Els va dir que ell els podria ajudar en la construcció de la granja a canvi de quedar a viure amb ells.
I així ho feren, varen construir una preciosa granja i varen viure tots feliços i contents.
Final
EL CAVALL BALLARÍ, Aina Fernàndez
Hi havia una vegada una al·lota que nomia Maria. Era una nina bona al·lota, feinera i agradable. Tenia 10 anys i vivia a un piset del barri de Gràcia a la ciutat de Barcelona. Na Maria tenia una afecció molt grossa a ballar. Li encantava seguir el ritme de la música i és que tenia un talent natural per al ball. Com que na Maria sempre tenia ganes de ballar, va decidir que havia de trobar una parella de ball que sempre estigués disposta a seguir-li el ritme.
Un dia, passejant per la Rambla, va veure moltíssima gent fent un rotllo a un senyor i al seu cavall. Na Maria va anar a mirar el que passava. Doncs va resultar que el cavall era un excel·lent ballarí i que tothom estava al·lucinat de veure com es movia al ritme de la música. Na Maria va pensar que aquell cavall ballarí seria el company ideal per ballar amb ella. Així que va decidir anar a parlar amb l’amo del cavall i li va dir:
- Què en demanes per aquest cavall ballarí?
- Si em pagues 50 euros serà tot teu.
- D’acord- Va dir ella. –Ara mateix t’ho compr.
Na Maria estava més contenta que unes castanyetes. Va agafar el cavall i se’n va anar a ca seva. Quan varen arribar a casa na Maria va donar de menjar al cavall i li va preparar una habitació molt còmoda, amb molta palla perquè dormís blanet. El cavall també estava molt content de tenir una madona que fos tan agradable i bona com na Maria i, sobretot, se sentia feliç perquè a na Maria li agradava tant ballar com a ell mateix. A partir d’aquell dia cada capvespre, abans d`anar a dormir, ballaven vals, salsa, tangos, xa-xa-xà… i s’ho passaven d’allò més bé.
Com cada any, a finals del mes de juny, se celebraria el major concurs de ball de tot el país. Com que Barcelona era una gran ciutat, s’esperava que en el concurs hi participassin moltes parelles de tot el món. Na Maria va decidir participar al concurs i va convèncer el cavall perquè ho fessin. Encara faltaven un parell de mesos, però havien d’assajar fort si volien tenir possibilitats de guanyar. Així que cada dia assajaven els passos dels diferents balls.
Finalment va arribar el dia del concurs, na Maria estava molt nerviosa però, gràcies a Déu, el cavall era molt tranquil i va ajudar-la a relaxar-se. Es varen presentar parelles de tots els continents: de l’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica, etc. Entre les parelles més destacades n’hi havia una formada per una girafa i un al·lot que ballaven molt bé.
Després d’haver passat per diferents proves eliminatòries, varen arribar a la final del concurs i va resultar que la parella rival era aquell al·lot i la seva girafa. Va començar a sonar la música, era una samba, el ball preferit de na Maria. Era la seva oportunitat de guanyar el concurs més important de ball a nivell nacional. Tot anava beníssim fins que la girafa va començar a fer trampa: trepitjava aposta el cavall cada vegada que passava a prop d’ella. Per sort, el públic ho va veure i va començar a xiular. El jurat va poder adonar-se del que passava i els va desqualificar.
Finalment els guanyadors van ser el cavall ballarí i na Maria. No hi cabien d’alegria!
Fi
Barcelona
Un dia, passejant per la Rambla, va veure moltíssima gent fent un rotllo a un senyor i al seu cavall. Na Maria va anar a mirar el que passava. Doncs va resultar que el cavall era un excel·lent ballarí i que tothom estava al·lucinat de veure com es movia al ritme de la música. Na Maria va pensar que aquell cavall ballarí seria el company ideal per ballar amb ella. Així que va decidir anar a parlar amb l’amo del cavall i li va dir:
- Què en demanes per aquest cavall ballarí?
- Si em pagues 50 euros serà tot teu.
- D’acord- Va dir ella. –Ara mateix t’ho compr.
Na Maria estava més contenta que unes castanyetes. Va agafar el cavall i se’n va anar a ca seva. Quan varen arribar a casa na Maria va donar de menjar al cavall i li va preparar una habitació molt còmoda, amb molta palla perquè dormís blanet. El cavall també estava molt content de tenir una madona que fos tan agradable i bona com na Maria i, sobretot, se sentia feliç perquè a na Maria li agradava tant ballar com a ell mateix. A partir d’aquell dia cada capvespre, abans d`anar a dormir, ballaven vals, salsa, tangos, xa-xa-xà… i s’ho passaven d’allò més bé.
Com cada any, a finals del mes de juny, se celebraria el major concurs de ball de tot el país. Com que Barcelona era una gran ciutat, s’esperava que en el concurs hi participassin moltes parelles de tot el món. Na Maria va decidir participar al concurs i va convèncer el cavall perquè ho fessin. Encara faltaven un parell de mesos, però havien d’assajar fort si volien tenir possibilitats de guanyar. Així que cada dia assajaven els passos dels diferents balls.
Finalment va arribar el dia del concurs, na Maria estava molt nerviosa però, gràcies a Déu, el cavall era molt tranquil i va ajudar-la a relaxar-se. Es varen presentar parelles de tots els continents: de l’Àfrica, d’Àsia, d’Amèrica, etc. Entre les parelles més destacades n’hi havia una formada per una girafa i un al·lot que ballaven molt bé.
Després d’haver passat per diferents proves eliminatòries, varen arribar a la final del concurs i va resultar que la parella rival era aquell al·lot i la seva girafa. Va començar a sonar la música, era una samba, el ball preferit de na Maria. Era la seva oportunitat de guanyar el concurs més important de ball a nivell nacional. Tot anava beníssim fins que la girafa va començar a fer trampa: trepitjava aposta el cavall cada vegada que passava a prop d’ella. Per sort, el públic ho va veure i va començar a xiular. El jurat va poder adonar-se del que passava i els va desqualificar.
Finalment els guanyadors van ser el cavall ballarí i na Maria. No hi cabien d’alegria!
Fi
Barcelona
SORTIDA A L'ALBUFERA D'ALCÚDIA
Dimarts dia 16 de març, com cada any vàrem fer una visita a l'Albufera. Ens dividirem en tres grups i vàrem visitar tres zones diferents de l'Albufera: Ses puntes, Es Colombars i S'Illot.
REUNIÓ DE PARES DEL 3R. TRIMESTRE
Dia 27 d'abril els nins i nines de 4t vàrem participar a la reunió de pares del 3r Trimestre.
Mentre les mestres MªÁngeles i Sònia xerraven de l’acampada a Binifaldó nosaltres ens preparàrem per contar els contes le@, que havíem preparat per el dia del llibre.
Els contes que vàrem contar eren:
- El conte preferit d`en Max
- Misteriland
- El món dels somnis
- Les aventures d'en Jordi i na Victòria.
Els pares varen quedar bocabadats, però a cap dels pares se li va ocórrer qualque pregunta per fer.
Mentre les mestres MªÁngeles i Sònia xerraven de l’acampada a Binifaldó nosaltres ens preparàrem per contar els contes le@, que havíem preparat per el dia del llibre.
Els contes que vàrem contar eren:
- El conte preferit d`en Max
- Misteriland
- El món dels somnis
- Les aventures d'en Jordi i na Victòria.
Els pares varen quedar bocabadats, però a cap dels pares se li va ocórrer qualque pregunta per fer.
PREMIS CONTES LE@ 2010
Dimarts 27 d’abril de 2010 va ser l’entrega dels premis dels contes le@.
Els alumnes del C.P. Norai guanyadors varen ser:
Els alumnes del C.P. Norai guanyadors varen ser:
Tercer: 1r premi Cesar, El fantastico sueño de cesar
Quart: 3r premi Aina, El cavall ballarí.
Cinquè: Cinthia, El sueño de Maria.
Sisè: Dolores, La nina que no sabia nedar.
Si passau pel l’entrada de l’escola, podeu veure penjades les fotografies dels guanyadors i llegir els contes.
Enhorabona a tots els que vareu participar i als que vareu aconseguir un premi.
Quart: 3r premi Aina, El cavall ballarí.
Cinquè: Cinthia, El sueño de Maria.
Sisè: Dolores, La nina que no sabia nedar.
Si passau pel l’entrada de l’escola, podeu veure penjades les fotografies dels guanyadors i llegir els contes.
Enhorabona a tots els que vareu participar i als que vareu aconseguir un premi.
BERENAM QUICHE.
Dijous 29 d’abril a la classe de na Sònia vàrem berenar de quiche.
El dia abans havíem anat a comprar al supermax tots els ingredients.
Per fer les quiches, per grups anàrem al menjador, varem preparar els ingredients:
que son:
- 3 ous
- un tassó de nata liquida
- 200 gr de formatge emental rallat.
- una làmina de pasta quebrada.
- faves tendres, porros, cebes tendres i pèsols. Les verdures les varem agafar de l’hortet:
Elaboració:
- Rentam i trocejam les verdures. Desprès les sofregim amb un poquet d’oli a una paella.
- A un bol posam els 3 ous, els batem; la nata, el formatge i la verdura. Ho mesclam bé. A una palangana pel forn, col·locam la làmina de pasta quebrada i la punxam amb una forqueta perquè no pugi.
- Abocam tota la mescla sobre la pasta i ben repartida.
- Ho ficam al forn ben calent durant mes o manco 20 o 25 minuts.
Ens va sortir boníssim, feis-les a casa vos encantarà.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
