L’AVENTURA D’EN MIQUEL ÀNGEL I NA VICTÒRIA, Miquel Angel Sans

Això era i no era un nin que es deia Miquel Àngel i una nina que nomia Victòria. Anaven a classe junts i eren molt amics. En Miquel Àngel era fort i valent i na Victòria era llesta i àgil.

Un dia, a la classe, va sorgir una conversa sobre llocs meravellosos del món. Els alumnes feien les seves aportacions i es va parlar de la muralla xinesa, del Machu Picchu, del Crist Redentor del Brasil, del Coliseu Romà, etc. Però na Victòria va recordar que una vegada havia llegit d’una cova de Nova Zelanda que estava plena de cucs lluminosos i va comentar-ho al mestre. El mestre, que es deia Mateu, se’n va riure d’ella dient que això no existia, que devien ser imaginacions seves. Ella es va sentir trista i dolguda perquè ho sabia ben cert que existia aquell lloc.

Quan va ser hora de tornar a casa, na Victòria va explicar a en Miquel Àngel que era ben de veres que existia aquella cova de Nova Zelanda i que estava disposta a demostrar-ho al seu mestre.
- Per què no m’acompanyes a fer un viatge?- li va dir a en Miquel Àngel.
- I a on vols anar?- li va contestar.
- Anem a voltar pel món fins que arribem a Nova Zelanda!- va dir ella tota entusiasmada.- Allà cercarem la cova dels cucs lluminosos i podré aconseguir proves per mostrar-li al mestre Mateu.
- D’acord- va dir ell- Quan vols que comencem el nostre viatge?
- Demà mateix. Avui vespre farem la bossa i demà al matí agafarem l’autobús cap a l’aeroport. Què et sembla?

I així ho feren. L’endemà partiren els dos amics cap a l’aeroport i, quan varen veure dos viatgers alemanys que estaven despistats, tragueren la roba de les seves maletes i s’hi ficaren dintre .

Al cap d’unes vuit hores, sense saber on havien anat a parar, algú va obrir les maletes. Quin esglai que se’n dugueren aquells alemanys! En Miquel Àngel i na Victòria arrencaren a córrer i aconseguiren escapar. Ara, havien de saber a quin lloc del món eren. El primer que deduïren fou que eren a un hotel i, en sortir d’aquest, varen començar a veure animalons de tot tipus: mones, lleons, girafes,... Eren a l’Àfrica! Això estava ben clar!

Ara ja eren a Àfrica però encara havien d’arribar a Nova Zelanda per trobar la cova dels cucs que feien llum. Havien d’arribar fins a la vora del mar per agafar un vaixell que els portaria cap allà. Després de caminar moltes hores, en Miquel Àngel i na Victòria començaven a estar molt cansats. Na Victòria, que era la que tenia les idees, va pensar que els convenia caçar qualque animal de per allà. –Ja ho sé!- Va dir na Victòria- Caçarem una girafa, que per aquí n’hi ha moltes. I així fou: s’acostaren a un grup de girafes i, en Miquel Àngel, que era fort i ràpid, va treure una corda de la motxilla i va caçar una de les girafes més altes i fortes. Després, tots dos pujaren a la seva esquena i seguiren el seu viatge cap a la mar.

Al cap d’unes hores, arribaren a la costa. Allà hi havia un vaixell que estava apunt de partir cap a Nova Zelanda. Na Victòria no es podia creure la sort que tenien. -Què bé! Aviat arribarem a la cova.- L’únic problema que tenien ara és que no sabien com pujar al vaixell però, com que na Victòria era molt llesta, se li va ocórrer una altra idea- Podem utilitzar el coll de la girafa per pujar al vaixell!- I així ho feren. Deixaren la girafa a Àfrica i ells partiren amb el vaixell cap a Nova Zelanda.

Havien passat unes nou hores i el viatge amb el vaixell semblava tranquil, però, de cop i volta, sentiren un renou molt fort. En Miquel Àngel i na Victòria guaitaren a veure què passava. No varen tenir temps de mirar quan una balena se’ls va empassar. Primer de tot, eren a la boca de la balena, després la seva llengua els va empènyer cap a l’estómac. –I ara què farem?- es demanaven. Na Victòria, com sempre, va tenir una idea: Va recordar que duia un encenedor a la butxaca. En Miquel Àngel el va agafar i va començar a cremar la panxa de la balena i li va fer tant de mal que aquesta es va posar a vomitar. En un tres i no res eren defora de la balena i una ona molt forta els va portar fins a la vorera d’una platja preciosa. Ja som a Nova Zelanda!- digueren contents.

Després de caminar una bona estona varen trobar una cova. Na Victòria tenia l’esperança que fos la cova que havia estat cercant i, efectivament, en entrar-hi, va adonar-se’n que sí que ho era. Era un lloc màgic i sorprenent. Semblava que la realitat i la fantasia es mesclaven. Els cucs de llum il·luminaven tota la cova d’un color entre blau i verd. Era tot un espectacle. Na Victòria no hi cabia d’alegria. En Miquel Àngel va fer unes fotografies per mostrar-les al mestre Mateu i na Victòria va ficar una grapada d’aquells cuquets màgics dintre d’un pot. Aquesta seria la prova definitiva.

Quan tornaren a l’escola, en Miquel Àngel i na Victòria contaren la seva aventura als seus companys i al mestre, i també mostraren les fotografies i els cucs. El mestre va reconèixer que s’havia equivocat i se les va arreglar per esbrinar el nom d’aquella cova. Es deia “Cova de Waitomo” i existia de veritat.

Final