Hi havia una vegada una família d’animals un cavall, un conill, un ca, un moix i una serp, que vivien a un granja en runes.
El moix era el més graciós, sempre estava de bon humor. El conill era molt juganer, sempre saltava i corria per tot. La serp era la cuinera, preparava les millors patates fregides del món. El cavall i el ca eren els més feiners, volien reformar la vella granja, per viure millor. Per construir la nova granja varen pensar que anirien al bosc a agafar llenya.
Al bosc hi vivia un ocell molt dolent. Ell pensava que el bosc era seu. No li agradava tenir amics, sempre estava de mal humor i era un mal sofrit i el que menys li agradava era que altres animals anessin pel bosc.
Un dia l'ocell quan va veure que aquells animals agafaven llenya del bosc els va perseguir per saber on se l'enduien i va veure que aquells animals estaven construint una nova granja.
Els matins quan anaven a fer feina en la construcció, se n'adonaven de que cada dia els faltava alguna peça de la casa.
- Uffff! Pareix que qualcú ens està llevant la fusta! Va dir la serp. - Es veritat i Ara que farem? Va dir el cavall.
- No ho sé. Va respondre el conill.
- Qualcú a de quedar a vigilar, per saber què està passant. Varen dir.
I així ho varen fer, varen decidir que el moix quedaria a vigilar els vespres, perquè mai se n'anava a dormir.
M’entre els altres animals anaven a la nit a cercar més llenya, el moix que era un bon caçador quedava a vigilar.
El que passava però, era que el moix no era massa llest i a més era l’animal més despistat de la família.
En un dels seus torns de vigilància, dels arbres va sortir una rata pinyada, el moix l'observava tot el temps. L'ocell, que si que era ben espabil·lat, aprofitava el moment per recuperar la llenya.
En aquell moment va arribar la família i se varen trobar amb l'ocell que els agafava fustes.
- Lladre! Tu ets qui mos roba la llenya cada dia! Va dir el ca.
- Jo no!, vosaltres sou els que agafau la llenya del meu bosc. Va dir l'ocell.
- Què dius, la llenya del bosc no és teva! Nosaltres podem agafar-la si la necessitam, n'hi ha molta i la podem compartir. Va dir el conill.
L'ocell va pensar que tenien raó i els va proposar fer-se amics. Els va dir que ell els podria ajudar en la construcció de la granja a canvi de quedar a viure amb ells.
I així ho feren, varen construir una preciosa granja i varen viure tots feliços i contents.
Final
El moix era el més graciós, sempre estava de bon humor. El conill era molt juganer, sempre saltava i corria per tot. La serp era la cuinera, preparava les millors patates fregides del món. El cavall i el ca eren els més feiners, volien reformar la vella granja, per viure millor. Per construir la nova granja varen pensar que anirien al bosc a agafar llenya.
Al bosc hi vivia un ocell molt dolent. Ell pensava que el bosc era seu. No li agradava tenir amics, sempre estava de mal humor i era un mal sofrit i el que menys li agradava era que altres animals anessin pel bosc.
Un dia l'ocell quan va veure que aquells animals agafaven llenya del bosc els va perseguir per saber on se l'enduien i va veure que aquells animals estaven construint una nova granja.
Els matins quan anaven a fer feina en la construcció, se n'adonaven de que cada dia els faltava alguna peça de la casa.
- Uffff! Pareix que qualcú ens està llevant la fusta! Va dir la serp. - Es veritat i Ara que farem? Va dir el cavall.
- No ho sé. Va respondre el conill.
- Qualcú a de quedar a vigilar, per saber què està passant. Varen dir.
I així ho varen fer, varen decidir que el moix quedaria a vigilar els vespres, perquè mai se n'anava a dormir.
M’entre els altres animals anaven a la nit a cercar més llenya, el moix que era un bon caçador quedava a vigilar.
El que passava però, era que el moix no era massa llest i a més era l’animal més despistat de la família.
En un dels seus torns de vigilància, dels arbres va sortir una rata pinyada, el moix l'observava tot el temps. L'ocell, que si que era ben espabil·lat, aprofitava el moment per recuperar la llenya.
En aquell moment va arribar la família i se varen trobar amb l'ocell que els agafava fustes.
- Lladre! Tu ets qui mos roba la llenya cada dia! Va dir el ca.
- Jo no!, vosaltres sou els que agafau la llenya del meu bosc. Va dir l'ocell.
- Què dius, la llenya del bosc no és teva! Nosaltres podem agafar-la si la necessitam, n'hi ha molta i la podem compartir. Va dir el conill.
L'ocell va pensar que tenien raó i els va proposar fer-se amics. Els va dir que ell els podria ajudar en la construcció de la granja a canvi de quedar a viure amb ells.
I així ho feren, varen construir una preciosa granja i varen viure tots feliços i contents.
Final
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada