L’any 1.900 a.c. vivien dos mags a Austràlia. Tots dos tenien 86 anys i eren molt poderosos, però un era bo i l’altre era dolent.
El mag dolent, que es deia Sangdolenta, li agradava assassinar, robar, cridar i pegar. També volia ser el mag més poderós del món, per conquerir tota la humanitat, perquè quan es mirava al mirall, es veia cara de rei, amb la seva barba, el seu nas punxegut i el seus ulls blaus, i pensava que el seu destí era el domini sobre dones i homes.
En canvi, el mag bo, que es deia Sol, volia fer coses bones com, per exemple, ajudar a la gent, donar sense intenció de rebre, repartir doblers als que no en tenen, construir cases pels pobres i fer el bé. Molta de gent el confonia de vegades amb en Sangdolenta i fugia aterrada en veure´l, però amb el temps varen aprendre a no confondrer-los.
Els mags eren enemics, i sempre es barallaven i discutien, utilitzant encanteris, maldicions i altres poders de mag.
Com que en Sol sempre aturava els plans de'n Sangdolenta, aquest començava a estar molt enfadat. Així, li va retar a una prova de resistència. Un dia de llum i calor, a un poble molt gran devora la mar australiana, li va dir el malfactor a en Sol:
-Deixem de barallar-nos i fem una prova. Qui surti guanyador de tots dos tindrà el món en el seu poder i el que perdi se n'haurà d´anar molt enfora i fer el que li digui el guanyador.
-Quin tipus de prova?- va demanar en Sol.
-La prova serà: qui aguanta més sense fer res.
Era una prova molt dura, perquè era molt difícil per tot dos retenir els seus poders sense utilitzar-los. En Sol va acceptar fer la prova.
Varen quedar una matinada sinistra, quan l´alba apareixia darrera les immenses muntanyes, acabant amb la tristor de una nit silenciosa, sense cants de mussol, sense llum de lluna, terrorífica. Feia molt de fred, al bosc de la muntanya a on bufava un vent que congelava els pèls. Plovia molt encara que per aquell temps a Austràlia no plovia mai. Els animals tenien molta por, i per això es varen amagar als seus caus i coves, a on estaven més segurs i calentets. Era la tardor, i els arbres no tenien cap fulla, estaven secs, com si fossin morts.
Va començar el duel entre els dos mags més poderosos que mai ha conegut la terra. Tots dos estaven sense immutar-se esperant a que l´altre cometés l'errada de moure´s. En Sol crèia que l´altre feia una mirada com d´acudit, tractant de fer-li riure. Però no va ser suficient, i en Sangdolenta només va durar trenta minuts, perquè en Sol tenia una mirada que al mag pervers el posava malalt. Així que no va ser necessari per en Sol estar-se més de trenta-un minuts.
I així va ser com en Sol va guanyar a en Sangdolenta, que no va poder resistir la seva mirada. Des de llavors en Sol era el mag més poderós del món, i quan va anar de poble en poble a donar la notícia, les persones es varen posar molt contentes i mai més es varen esporuguir en veure´l. En Sangdolenta se'n va anar per sempre a mart, a fer el mal per allà. Es per això que es creu que no existeixen marcians.
Final
El mag dolent, que es deia Sangdolenta, li agradava assassinar, robar, cridar i pegar. També volia ser el mag més poderós del món, per conquerir tota la humanitat, perquè quan es mirava al mirall, es veia cara de rei, amb la seva barba, el seu nas punxegut i el seus ulls blaus, i pensava que el seu destí era el domini sobre dones i homes.
En canvi, el mag bo, que es deia Sol, volia fer coses bones com, per exemple, ajudar a la gent, donar sense intenció de rebre, repartir doblers als que no en tenen, construir cases pels pobres i fer el bé. Molta de gent el confonia de vegades amb en Sangdolenta i fugia aterrada en veure´l, però amb el temps varen aprendre a no confondrer-los.
Els mags eren enemics, i sempre es barallaven i discutien, utilitzant encanteris, maldicions i altres poders de mag.
Com que en Sol sempre aturava els plans de'n Sangdolenta, aquest començava a estar molt enfadat. Així, li va retar a una prova de resistència. Un dia de llum i calor, a un poble molt gran devora la mar australiana, li va dir el malfactor a en Sol:
-Deixem de barallar-nos i fem una prova. Qui surti guanyador de tots dos tindrà el món en el seu poder i el que perdi se n'haurà d´anar molt enfora i fer el que li digui el guanyador.
-Quin tipus de prova?- va demanar en Sol.
-La prova serà: qui aguanta més sense fer res.
Era una prova molt dura, perquè era molt difícil per tot dos retenir els seus poders sense utilitzar-los. En Sol va acceptar fer la prova.
Varen quedar una matinada sinistra, quan l´alba apareixia darrera les immenses muntanyes, acabant amb la tristor de una nit silenciosa, sense cants de mussol, sense llum de lluna, terrorífica. Feia molt de fred, al bosc de la muntanya a on bufava un vent que congelava els pèls. Plovia molt encara que per aquell temps a Austràlia no plovia mai. Els animals tenien molta por, i per això es varen amagar als seus caus i coves, a on estaven més segurs i calentets. Era la tardor, i els arbres no tenien cap fulla, estaven secs, com si fossin morts.
Va començar el duel entre els dos mags més poderosos que mai ha conegut la terra. Tots dos estaven sense immutar-se esperant a que l´altre cometés l'errada de moure´s. En Sol crèia que l´altre feia una mirada com d´acudit, tractant de fer-li riure. Però no va ser suficient, i en Sangdolenta només va durar trenta minuts, perquè en Sol tenia una mirada que al mag pervers el posava malalt. Així que no va ser necessari per en Sol estar-se més de trenta-un minuts.
I així va ser com en Sol va guanyar a en Sangdolenta, que no va poder resistir la seva mirada. Des de llavors en Sol era el mag més poderós del món, i quan va anar de poble en poble a donar la notícia, les persones es varen posar molt contentes i mai més es varen esporuguir en veure´l. En Sangdolenta se'n va anar per sempre a mart, a fer el mal per allà. Es per això que es creu que no existeixen marcians.
Final
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada